Ben bé com els somnis, el més estrany de la poesia no és pas que una cosa vulgui dir-ne una altra. Això serviria tant per explicar un quadre com per definir la ironia. El més curiós és que la cosa -aquella que diu una cosa i l’altra cosa que hauria de ser dita- es digui ella mateixa en un mutisme total i circular. Múrria com és, de la cosa tant se val el seu sentit.

Tal com ve, ara poseu aquesta situació dalt de l’escenari: hi haureu gargotejat una acció sense moviment.

I aleshores, s’haurà de discutir que Racine és el rebesavi discretíssim del teatre brossià?

Posem que un paper arrugat sigui el bosc. Vet aquí una figura bellíssima. El somiador, com el poeta, es col·loca en una perspectiva estètica (no gens anestèsica) en relació amb el que ell vol dir: però el seu dir mai no coincideix ni amb el paper arrugat ni amb el bosc. En canvi, aneu a fer que un rodet de fil sigui un rodet de fil i no res més. Conduït pel somiador que és el poeta, el rodet s’endinsa en el camp de la perversió o en el de l’enigma.

Tenim el paper arrugat, el bosc i el rodet de fil. Ja podeu parar la taula. Ara, entre allò que ja ha passat i allò altre que potser hauria de passar hom pot dir que mai no passa res. Entesa l’acció com al moviment d’allò que va passant, què seria el contrari de l’acció sublim? El paper és un bosc que només respira si hi ha el poeta, el rodet de fil que és un rodet de fil i no belluga: tot això és l’acció. Tot passa per tal de passar de llarg. S’aboca tot passant. I quan el teló baixa és que s’ha acabat.

L’important del llenguatge, verbal o visual tot és u, és que crida l’atenció. L’atrau per tal de fer que l’esguard reboti en la superfície de les formes, de les paraules. Perquè la paraula diu la cosa. Però també: perquè la paraula és una cosa i aquesta cosa n’ha de fer veure una altra de cosa… Entre tantes coses, doncs, vulguis o no vulguis, sempre n’hi haurà una que en farà veure un altra. I així passem, en un perquè que és objecte d’atenció entre dues coses.

– I l’escenari brossià? -diu aquell.

– És al mig del pas -respon l’altre.

– I les paraules? -insisteix el primer.

– Diuen de l’escenari que s’hi està, i que al defora les coses van passant.

Ben bé com Racine, si alguna cosa passa en el teatre de Joan Brossa l’haureu de cercar fora del teatre. El teatre és l’àmbit de la cosa en el seu passar. L’escenari? És un passatge. L’escena? És la clau de pas.

Però poseu que Brossa digui alguna cosa:

– Racine i el seu sentit de l’economia? Les arrels o l’essència teatral? Tour de passe-passe! Porteu-m’ho tot aquí! D’arrels mira que ja no en queden, de l’essència ves i busca… Si l’arrel no brosta o brosta poc, només hi ha el brostam del sotabosc. Aneu-hi a cercar bolets.

Així, ben desarrelat, Racine descansa entre les runes del teatre. El clàssic només bada boca per no haver de bellugar:

– Econòmica com és (Ja t’ho deia jo!), mira que l’arrel no fa brostó. Però bé que hi és.

– Bona manera de simular la plantada. I l’espectador? -fa el Brossa encuriosit.

– Ell ja dissimula que no hi veu gota.

– Doncs si l’arrel no fa brostó jo hi posaré la pols que no vol espolsadors.

(Però no ho fa pas. Estira la racine de Racine com allò que és i se’n fa un raspall).

Agafeu la paraula o bé la cosa i deixeu-la a l’escenari. És un pes mort. I és que si la pols  no fa la cosa, la cosa que no piula tampoc no farà pols. No li feu dir res. Poseu el farcell dalt de l’escenari i no el desfeu. L’atenció rebot mentre la cosa s’està babaia.

A l’esguard se li fa una durícia.

Entre allò que ja s’ha fet i allò que encara està per fer, Racine hi col·loca les paraules com qui para taula. Per això no passa res. Entre el que ja ha estat dit i allò que encara està per dir, Brossa hi col·loca el seu teatre. Potser és la trampa del nus aristotèlic: un bon llaç, una martingala de trafica. Potser és la Commedia dell’Arte tan despullada que només ha conservat els lazzi aquell que es gratava el nas, l’altre que vol caçar una mosca… i ensopego tot caminant per un terra pla. És el tour de passe-passe. Entre una mirada i l’altra només hi haurà el guionet.

Cap endins, travesso, deixo alguna cosa enrere, d’un cantó a l’altre. Tot és qüestió de la cosa. Però un cop passada, ningú no l’ha clissat: llampegueja per tal de no ser vista. No s’esfreixura per passar?

Vés i digues-ho altrament.

Però no era el bull de la paraula tot passant entre dos mons? Doncs mira; un món és el côté-cour, l’altre món és el côté-jardin. Un món per cada nansa. Feixuga com és, l’olla no té cul. Així i tot, la paraula bull.

(Brossa no pot deixar d’intervenir-hi, ens adverteix: “I si algú travessava per tal de fer la seva escena, i m’ho espatlla, us faré desaparèixer de l’escenari!”).

I és que entre la claredat i la foscor l’escena no ha de tenir mai lloc. Entre l’arruga del paper i el brostam del sotabosc, la paraula es descabdella sola i s’entortolliga.

A tot estirar, i si va bullint, el xup-xup s’acabarà amb un nus que farà goig…