El consagrat autor dramàtic Josep M. Benet i Jornet ens acosta a la personalitat i l’obra del jove autor italià Davide Carnevali, i ens presenta la seva primera peça estrenada a Catalunya, Variacions sobre el model de Kraepelin, de la qual analitza la primera escena a tall d’exemple.

Davide Carnevali és un jove autor ita­lià —ell es deu veure ja molt gran— que fa uns quants anys va comparèixer a Barcelona encuriosit pel que passava en aquest poble, que es va apuntar a algun curs de l’Institut del Teatre, que va fer amistat amb els autors catalans de la seva generació, que va aprendre el català ràpidament, que va buscar, llegir i veure tot el teatre del país, i que si no es va quedar permanentment a Barcelona va ser perquè la seva au­tèntica però gens aparatosa ambició de dramaturg i la seva set de coneixe­ments teatrals o no teatrals el porten d’una banda a l’altra d’Europa. I més enllà d’Europa. Va ser de tota manera aquí on va decidir començar a escriu­re teatre. I quin teatre! Però va ser en altres bandes, Itàlia i Alemanya en principi, on van, de seguida, escoltar-lo i premiar-lo. A Catalunya no deixa de tornar-hi cada dos per tres. Diu que ho «necessita». Era una llàstima, tan­mateix, que ni una peça seva, més en­llà de lectures públiques diverses, no hagués arribat encara als escenaris de la nostra ciutat, del lloc on, com si di­guéssim, sembla que va forjar allò que deu ser el seu destí. Amb tot, Davide continua integrat al món dels autors barcelonins i arribo a preguntar-me si d’alguna manera no pertany a la dra­matúrgia catalana. No per l’idioma en què escriu, en italià naturalment, sinó, com deia, per afinitat continuada amb l’aventura teatral catalana. Ara, la seva ben personal i complexa manera d’escriure no em permet comparar-lo amb cap dramaturg que jo conegui a casa nostra. I potser tampoc fora de casa nostra? Una cosa no treu l’altra.

De Carnevali he de dir que és un autor d’altíssima categoria, posseïdor d’una personalitat, d’un rigor i d’una sensibi­litat que el fan, en el seu complex tre­ball, francament únic, no sols a Catalu­nya sinó, diria gairebé exagerant, arreu d’Europa. Bé, si de cas potser podria emparentar-lo a experiments francesos que en part, ho reconec, no m’entusi­asmen. Allò que escriu Carnevali, en canvi, sí que m’entusiasma. Preocupat per unes quantes de les fonamentals i sovint angoixoses preguntes que ob­sessionen la societat en general i els homes que prefereixen mirar el seu voltant i no tant el seu propi melic en particular, exerceix la seva investiga­ció des de tècniques que no tenen res a veure amb el teatre convencional. I que consti que el teatre convencional, si està ben fet, a mi m’agrada. Però les seves preferències van per una altra mena d’exploració dramàtica.

És el cas, evidentment, de Variacions sobre el model de Kraepelin. El nom de Kraepelin, que forma part del títol de l’obra, no l’hi ha posat de manera gratuïta, naturalment. És clau per en­tendre sobre quins materials treballa Carnevali aquesta peça. Si no n’heu sentit parlar, podeu buscar el nom de Kraepelin a Internet, és clar; és el que jo vaig fer, no us enganyaré. Però tranquils, encara que no sapi­gueu res d’aquesta persona, ja us ho trobareu, ja ho descobrireu, potser de manera angoixant, impotent, apassio­nant, quan llegiu o quan vegeu l’obra. Una entre altres obres de Carnevali, sempre sorprenents i sempre, sempre, intel·ligents i complexes.

Admiro Davide Carnevali pel nivell i l’abast de la seva formació cultural, per la força i l’energia que ha exigit a allò que escriu, per la difícil nuesa d’aquests textos i, a un altre nivell, perquè no té fums malgrat tenir una alta qualitat, perquè és un més quan es reuneix amb les seves amigues i amics, perquè li agrada el futbol, per­què viu emocions i nostàlgies sense fer-se mai pesat, perquè… Ara que hi penso, bé deu tenir els seus defectes, és impossible no tenir defectes. Però on carai els amaga?

Afermaré la breu presentació de Car­nevali canviant de registre i oferint dades objectives, dades concretes que res no pot obviar. Vejam. L’obra que ara es representarà a la Sala Beckett, en la seva traducció alemanya, va gua­nyar el premi Theatertext als Hörspiel Deutschlandradio Kultur, a l’edició del Theatertreffen 2009. En l’original italià va guanyar el Premio Riccione per il Teatro del mateix any. Va for­mar part de la selecció Stückemarkt Berlin 2009 i de la del Forum Junger Autoren Neue Stücke aus Europa, de la Theaterbiennale Wiesbaden 2010. En castellà, va ser seleccionada pel festival Dramaturgias Cruzadas de Buenos Aires el 2010. Però, a més, ara l’obra es publica en francès a la col·lecció teatral més important del país, Actes Sud, i s’estrena a Lió el gener de 2013. Ei, i que consti que només he fet un resum de la trajectòria d’aquesta peça teatral concreta!

* * *

 La complexitat estructural i de con­tingut que és a la base de Variacions sobre el model de Kraepelin no sem­bla explicable amb quatre paraules, i d’altra banda un servidor procurarà no cometre l’error d’exposar el pot­ser boirós però mil·limetrat contin­gut de les nombroses escenes que formen l’obra. Espero no excedir-me si, malgrat això, i com a mostra, faig algunes simples consideracions sobre la primera de totes elles. Però abans vull advertir que, més enllà dels ex­perimentalismes formals, molt ben travats, hi ha en aquesta obra un tractament afinat de determinats comportament humans, treballat amb enorme respecte, amb tendresa i també, fins i tot, amb patètic humor. Commou, fa somriure, desperta pie­tat… Potser fins una mica d’angoixa i de por… En cap moment deixa indi­ferent el lector/espectador.

La primera escena transcorre de nit. És una situació, diguem-ne, fami­liar. Ens trobem davant dos homes, o millor dit, dos actors que, potser trigarem uns minuts a constatar-ho, representen un pare i un fill petit. O això és el que semblen, de moment. Deixem-ho en dos actors. Un d’ells, el «pare», està llevat; l’altre, el «fill», insisteixo que representat per un ac­tor adult, dormia i un soroll l’ha des­pertat, l’ha espantat. Un «nen» que va a buscar el caliu, la seguretat que li proporcionarà sentir-se prop del seu pare. Soroll a part, el «nen» explica —les rèpliques són breus, sen­se floritures— que ha somiat amb el dimoni i, a més, que ha sentit la veu d’algú que no era el seu pare.

El «pare» tranquil·litza el seu «fill», i el «nen» se’n torna al llit. Aleshores, ja sol el «pare», apareix un tercer ac­tor, un altre home. El «nen», doncs, ha sentit de debò una veu i sorolls. Se sentia en perill i, d’alguna manera, ara ens sembla que tenia raó. Hi ha algú més al pis. Cap dona, cap mare… Sí un home, i el «pare» li ho ha amagat.

Sols els dos actors, la perspectiva canvia completament, deixa de ser la que el «nen», les que el «nen», po­dia haver temut. La cenyida conver­sa entre els dos homes provoca que l’escena faci un tomb contundent. El tercer actor, el darrer en aparèixer un cop el «nen» se n’ha tornat al llit, és un home de comportament «normal», no una amenaça. Descobrim durant la conversa que el «nen», representat per un adult, és, en realitat, un adult. No un nen, sinó un home gran i ma­lalt, i el personatge a qui ell tracta­va de pare és, en realitat, el seu fill. El tercer home es descobreix com a metge, el metge que tracta la malal­tia d’aquest adult que, de moment, es considera a si mateix un «nen» sense que ningú no el rectifiqui. El fill se n’ocupa. El metge, de visita, no ha volgut que el veiés el malalt, que par­lava i raonava com un nen i que se n’ha tornat altra vegada al llit. Sols tots dos, el fill que acceptava ser trac­tat com a «pare», en l’última rèplica de l’escena, fa una pregunta que no trobarà resposta i que restarà a l’aire, inquietant: «Quant durarà?». Quant durarà què o qui?

Aquest és, doncs, un esquema barroer de la primera escena de l’obra, i pot­ser explicant-la he donat massa infor­mació. Però Kraepelin en té moltes, d’escenes, i encara que no hi ha en cap d’elles res de realment misteriós, però sí de fosc, el nostre desassossec es mantindrà fins al final, i la sensa­ció, malgrat tot, de respecte, d’afecte, d’amor, també. Potser m’equivoco, però m’atreveixo a dir que l’evolució de la peça mostra en el seu transcurs com una mena de lenta, lenta, lenta explosió. No explota cap bomba, cap cosa: és la terrible explosió, la desin­tegració d’algú. Una desintegració que esquitxa els altres, que ens es­quitxa a tots. El voraç pas del temps, la degeneració paral·lela dels éssers humans, el consegüent garbuix de memòria i de records, són aspectes d’aquesta desintegració.

Potser el que acaba fent tan gran el text és que forma i contingut es fusi­onen perfectament en una calculada dosi de tensió dramàtica i d’un contin­gut, un pausat progrés en la informa­ció que va rebent el lector/espectador.

Per acabar, potser hauria d’afegir una paraula clau, la paraula que és el cen­tre de la qüestió, o potser l’origen de les qüestions que planteja el text. Però no puc, és clar. Si de cas, recordaré de nou que el títol de l’obra cita un tal Kraepelin, i que aquest senyor, de qui si no recordo malament no esparla mai, tenia un amic. Aquí m’aturo.

Carnevali és un autor que va comen­çar a escriure ja en plena maduresa, és a dir, com ja he dit, en plena joven­tut. Senzill, amistós, divertit amb els amics, com també deia gens cregut, posseeix, decididament, la força, la sensibilitat, la complexitat d’un gran escriptor de teatre, d’un escriptor de primeríssima línia. Admirats, li se­guirem el rastre, ell ens hi arrossega i ni sabríem ni voldríem ni podríem deixar de fer-ho.