Dins del que coneixem com a «mundillo teatral», és habitual que una setmana abans de l’estrena d’una peça algú de l’equip et convidi a veure’n un assaig general. En acabar, si l’espectacle t’ha interessat, si té força, si t’ha sorprès o t’has emocionat resulta molt fàcil compartir les teves impressions. Però si no ha estat així, les converses després de l’assaig general normalment consisteixen en un seguit de preguntes per entendre millor per què el que acabes de veure no t’ha interessat. Llavors costa molt que la teva presència en aquell assaig general sigui útil, perquè una setmana abans de l’estrena  ja és massa tard.

A finals de l’any 2011, Juan Ayala, creador escènic i amic de la companyia, ens va convidar a presentar «alguna cosa» en un projecte que acabava d’idear juntament amb la Sala Kubik Fabrik de Madrid. El projecte es deia CROQUIS i un del seus objectius era justament traslladar aquesta invitació a veure un assaig general a l’inici, i no al final, d’un procés creatiu. Amb l’afegit que el públic pogués opinar per escrit i de manera anònima sobre allò que acabava de veure. El projecte el va crear després de la seva experiència al Regne Unit, on les scratch nights són habituals als centres de creació, com al Battersea Arts Centre de Londres. Un scratch és, literalment, una rascada. Però en l’argot teatral anglès també fa referència a compartir una idea en una primera fase de desenvolupament. Quan fas un scratch d’una idea pots fer preguntes al públic i tenir en compte la seva resposta per portar el teu primer esbós un esglaó més enllà. En el cas de CROQUIS, parlem sempre d’idees artístiques que poden abastar tot el ventall de les arts escèniques. Nosaltres vam acceptar la invitació de la Kubik i vam presentar un primer esbós de la nostra peça Solfatara. L’experiència ens va ajudar a continuar el procés creatiu de la peça i ens vam adonar que, pel tipus de treball que ens interessava, ens era molt útil posar a prova el material que anava sorgint a la sala d’assaig. Arran de la nostra participació el 2011, Juan Ayala ens va animar a traslladar el projecte a Barcelona. Ja hi havia altres mostres de treballs en creació semblants a CROQUIS a Barcelona: des de fa anys s’organitzen els InFormals de La Poderosa o els Embrions a Escena Poblenou. Però el fet de ser una companyia de teatre qui ho plantejava i no directament una sala o centre creatiu ens va semblar un matís important i, d’alguna manera, alliberador. Llavors vam creure que la Sala Beckett seria un bon lloc per albergar CROQUIS. La nostra relació amb la sala va començar el 2013 amb l’estrena a Barcelona de Solfatara. Per una banda, vam pensar que el projecte podia encaixar com una més de les activitats que organitzava la sala al marge de la programació: lectures dramatitzades, cursos, col·loquis, etc. Però també ens va semblar interessant plantejar-los el projecte perquè la diversitat de propostes i estils creatius que es presenten a CROQUIS ofereix una visió molt àmplia i complexa del concepte d’autoria, normalment vinculada exclusivament al teatre de text. Vam creure que no hi podia haver un lloc millor on traslladar aquesta visió que a una de les fàbriques de l’autoria catalana actual. Des d’aleshores han passat quatre anys i els propers dies 24 i 25 de novembre tindrà lloc la quarta edició de CROQUIS_BCN.

Volem seguir treballant perquè CROQUIS_BCN sigui una eina per als artistes que vulguin investigar dins de les seves disciplines i alhora una invitació al públic perquè pugui desenvolupar el sentit crític davant del fet teatral.  Els processos de creació d’una peça teatral són tan diferents com els seus creadors i creadores. Alguns duren anys i d’altres potser dos mesos fins l’estrena. Però, en ambdós casos, durant les primeres setmanes es prenen moltes decisions. Moltes d’aquestes decisions seran clau durant tot el procés, són decisions importants que a mesura que avança la creació costarà més qüestionar. El que volem aconseguir amb el projecte CROQUIS és que els treballs que es presentin trobin un espai davant d’un públic per qüestionar aquestes primeres decisions. Un lloc «segur» per presentar allò que no ho és. Per tant, CROQUIS està pensat per a un tipus de creador o creadora que en la seva pràctica escènica necessita posar a prova el seu material.

Durant aquestes primeres edicions hem rebut tot tipus de projectes. La selecció es fa a través d’una convocatòria oberta i la decisió dels projectes finalistes surt d’una comissió en què participa la Sala Beckett, el Centre Cívic Can Felipa i ATRESBANDES. És molt interessant veure els projectes perquè d’alguna manera són una petita radiografia del panorama teatral actual. Per a la quarta edició hem rebut 90 projectes de tot el territori i amb una bona representació de tot tipus d’arts escèniques estatals: dansa, site-specific, dramatúrgies centrades en el text i performance. Un tret característic d’aquest any és el gran nombre de dones creadores que presenten els seus treballs en forma de «solos». Hem rebut molts treballs d’aquest tipus i això ha quedat reflectit en la selecció de projectes d’enguany. Aquest any també hem pogut portar quatre companyies de diferents punts de l’Estat espanyol que moltes vegades és difícil veure a la nostra cartellera. Creiem molt en l’intercanvi de processos, en la importància de veure i poder compartir i contrastar el que es fa a Catalunya amb allò que es fa arreu, ja sigui a d’altres parts de l’Estat o a nivell internacional, fora de les grans produccions que, per descomptat, sí que arriben. Creiem també que és una manera d’activar sinergies i crear moviment en aquest circuit mitjà tan castigat per la precarietat al nostre país.

Les creacions seleccionades enguany han estat: Make the secrets productive, de La Llebre (Barcelona); Mujeres que corren con los lobos, de Up-a-tree Theatre (Madrid); Lo cantan los ciegos, de Hipólito Patón (València); Araoke, de Teatre del límit (Barcelona); VARVARA, de Bárbara Sánchez (Sevilla); AL TORO, LES MÀSCARES, d’Empara Rosselló(Barcelona); Virginia’s Woolf Party (Tenemos IN-VI-TA-DOS), de Cristina Peregrina Ruiz & La Quadra Mágica Teatre (Madrid), i POCAHONTAS o la historia de una traviesa, de Bàrbara Mestanza (Barcelona).

Durant les dues jornades que durarà CROQUIS_BCN es presentaran aquests vuit projectes en procés de creació, cadascun d’una durada màxima de 20 minuts. Després de cada presentació es convida el públic a escriure les seves impressions en una carpeta que rep a l’entrada. Tot aquest material, que normalment és bastant nombrós, s’entrega als artistes participants. El fet de poder escriure de manera anònima fa que la majoria del públic s’animi a donar el seu punt de vista sense filtres. Al final de cada trobada s’organitza un col·loqui informal per compartir impressions sobre els treballs presentats. El format del col·loqui ha anat canviant cada any. Des de la companyia sovint ens qüestionàvem la utilitat d’aquests col·loquis postfunció dels quals també hem format part com a creadors. A vegades fan molta mandra. Molta. Però també en això arribem a la mateixa pregunta. Quan la feina està acabada i presentada, és útil un col·loqui postfunció? En canvi, en el cas de CROQUIS pensem que traslladar aquest col·loqui a una fase inicial tant per al públic que ve a veure la mostra com per als artistes que presenten la seva feina fa que sigui més interessant establir, i s’estableix, un tipus de diàleg diferent del que habitualment es produeix als teatres. Per una banda, la ment dels creadors després de presentar un treball amb aquesta fragilitat va a mil revolucions (amb més preguntes que certeses) i, per l’altra, l’espectador pot contrastar els dubtes i comentaris dels artistes amb les seves pròpies opinions, sorgides del primer impuls de l’escriptura. Aquesta diferència és la que per a nosaltres esdevé interessant.

En aquests quatre anys el projecte ha crescut en tots els àmbits, i si bé fins ara la Sala Beckett havia participat acollint el projecte i aportant tota la seva infraestructura i el seu personal, aquesta quarta edició és la primera en què la sala ha assumit l’activitat com a pròpia i s’hi ha implicat econòmicament. Gràcies a aquest pas, el pressupost del projecte ha augmentat considerablement dignificant les condicions de tots els participants. Però a nosaltres ens agradaria que el projecte pogués créixer encara més i que no s’acabés quan conclou la mostra. Voldríem establir els ponts perquè els processos puguin continuar i desenvolupar-se i fer-ne el seguiment. Després de cada edició, la Sala Beckett escull un dels projectes per ser programat la temporada següent i el Centre Cívic Can Felipa n’escull un altre per oferir-li una residència i data d’estrena al centre. Aquest any, les setmanes posteriors a CROQUIS i dins del seu marc, podrem veure les estrenes dels dos projectes escollits l’edició anterior: Elefant Terrible de Roger Torns i Eric Balbàs a la Sala Beckett i Projecte 92 del col·lectiu Las Huecas al Centre Cívic Can Felipa. Aquesta aposta és un pas important per poder aixecar un projecte escènic, però per poder-lo aixecar dignament es necessita una altra cosa: diners. De cara a properes edicions el nostre objectiu és intentar aconseguir que una part del pressupost estigui destinada a la coproducció / finançament d’algun dels projectes. Aquesta és la nostra carta als Reis per a l’any que ve.

De moment, encarem la quarta edició de CROQUIS_BCN contents perquè es puguin presentar aquests vuit treballs seleccionats. I agraïts perquè (encara!) un grup de persones vulgui compartir amb un altre grup de persones una part molt íntima de les seves vides: el seu art.