La directora d’escena Carlota Subirós analitza la figura escènica de Xavier Albertí, a qui considera un autèntic mestre. Allunyant-se dels elements fonamentals i més coneguts de l’obra escènica albertiniana, intenta sintetitzar els ensenyaments del mestre en quatre idees o valors recurrents: cos, joc, convicció i felicitat.

 

Penso en el Maestro, en Xavier Albertí, amb la impressió encara fresca de la seva darrera transmutació escènica com a cèlebre directora d’orquestra polonesa, Wanda Pitrowska, vinguda especialment de Txodziez per posar-se al capdavant de la jove Orquestra de les Glòries Catalanes, en la seva flamant estrena com a director artístic del Teatre Nacional de Catalunya.

Llegeixo tot el que un seguit de col·laboradors habituals i estudiosos de les arts escèniques contemporànies han escrit sobre ell en aquestes mateixes pàgines, oferint-ne un retrat complex, que dóna compte de la seva poderosa personalitat artística. Naturalment, hi apareixen de manera recurrent la composició musical com a estructura profunda del seu teatre; la precisió extrema en la direcció dels actors i en la comprensió dels textos; el valor tant dramàtic com filològic i acústic que atorga a la paraula; el diàleg constant entre la tradició cultural heretada i les formes de representació que defineixen el nostre temps; la versatilitat d’un esperit tan rigorós com transgressor.

Sens dubte, tots aquests són elements fonamentals en l’obra escènica d’en Xavier Albertí. Però, resseguint aquesta reflexió sobre la seva feina, avui voldria posar l’èmfasi en uns altres termes. Quatre idees. Quatre valors que, als meus ulls d’espectadora, es materialitzen en la figura d’esquena d’en Xavier Pitrowska ‒enfundada en un vestit de nit molt cenyit, amb perruca negra, brandant la batuta per marcar els impulsos de l’orquestra, al bell mig del fossat de la Sala Gran del TNC‒ i revelen algunes de les seves virtuts essencials com a home de teatre.

 

tot passa pel cos

Dic cos i podria dir energia, musculatura, emoció, gest, organicitat

Totes elles són paraules recurrents en el discurs d’en Xavier. Orador brillant, capaç d’enlluernar l’interlocutor amb la seva potència intel·lectual, el seu teatre posa en evidència, tanmateix, el valor absolut del cos com a espai fonamental de vida i de significació. En el cos es revela el sentit; en el cos s’encarna tot. La primera veritat que apareix en escena és un cos, una persona que s’ofereix i es transfigura.

Ara fa un any, com a descripció immediata d’una actriu extraordinària ‒la Clara Segura‒, en Xavier em va dir que era física i metafísica alhora. Poques lloances m’han semblat tan exactes i tan suggerents respecte a l’art de la interpretació. Les arts escèniques són inel·ludiblement físiques, materials, corporals. Però, alhora, fan aparèixer una realitat altra ‒volàtil, efímera, quimèrica, espiritual, emotiva, imaginària, psíquica, arquetípica, intemporal, transcendent… Una presència inaferrable però certa, paradoxalment ancorada en un cos concret i viu, el cos de l’intèrpret, que és alhora missatge i missatger.

Aquesta corporalitat que es transcendeix a si mateixa posa en connexió l’imaginari de l’intèrpret amb l’imaginari de l’espectador. En la direcció d’actors d’en Xavier Albertí s’aprecia un treball meticulosament exhaustiu de partitura corporal, que abraça el gest, la veu, la proxèmia, la coreografia. L’espai esdevé una partitura on cada intèrpret és un instrument, perfectament afinat, entregat a la revelació del món interior.

I aquestes són potser algunes de les seves ensenyances de músic: com més precís és el gest, més es carrega d’al·lusió i suggerència. Com més nítid és el moviment, més poderosa és l’emoció.

I com més profunda és la seva connexió interna amb un sentit de la veritat, més gran pot ser l’artifici de l’intèrpret.

 

el plaer de jugar

Dic joc i podria dir consciència, distanciament, encant, ironia, plaer, seducció

En Xavier s’ha posat ell mateix a escena des del seu primer espectacle, sostenint en si mateix la vivència amplificada de l’escenari. Gairebé sempre acompanyat d’aquesta gran còrpora carregada d’harmonies possibles que és un piano de cua, ha transitat molts dels seus espectacles des de dins, des del propi cos de la peça escènica. Amb un joc sempre conscient, sempre obert, carregat de complicitat amb el públic.

Aquesta complicitat em fa pensar en el mestratge d’un altre gran home de teatre, en Franco di Francescantonio, l’inoblidable actor italià amb qui tant en Xavier com jo vam tenir la fortuna de compartir amistat. En Franco em va ensenyar a reconèixer el valor essencial d’allò que ell anomenava ironia, aquesta picada d’ullet implícita en la presència escènica que és plenament conscient de si mateixa i que ofereix a l’espectador tant el seu magnetisme extraordinari com la seva juganera relativització.

Aquesta dualitat és especialment visible en el joc dels gèneres. En Franco parlava de la necessitat i del plaer de jugar a fons els codis establerts de feminitat i masculinitat ‒essere donna i essere uomo, en les seves paraules‒, reconeixent-los, precisament, com a jocs. I posava com a exemples tant algunes de les grans icones cinematogràfiques del segle XX (Mastroianni, Loren, Cardinale, Gassman…) com les actrius i els actors del teatre popular, que despleguen tota la seva capacitat de seducció i alhora, subtilment, la qüestionen amb lleugeresa i en revelen la fragilitat. És un plaer especial: gaudir més de la màgia, justament, perquè se n’insinua el truc.

D’una manera o altra, reconec aquest joc en tots els intèrprets que es posen a les mans d’en Xavier: una mirada conscient, juganera, que beu tant de l’ofici descarat del cabaret com del reconeixement cultivat de la sensibilitat i la intel·ligència de l’espectador. Una presència decidida, extraordinàriament precisa en el gest i en la intenció, que calibra perfectament el valor de cada signe, sense perdre per això una profunda connexió amb el seu món interior. I recordo una conversa amb ell sobre la fascinació afegida que emanen els intèrprets que d’una manera o altra són capaços de qüestionar el propi gènere, oferint un espai de llibertat just allà on rau el nostre fonament més animal.

Ser un home que representa un home; ser un home que representa una dona; ser una dona i representar un home; ser un home i representar una dona que representa un home davant d’un públic compost de dones i homes que poden redescobrir, per virtut de l’escena, les infinites modalitats del ser i del no ser…

La potència dialèctica de la representació és més fascinant com més es duplica i es reduplica. I el joc conscient amb aquestes capes successives ofereix un espai de llibertat increïble, que qüestiona de soca-rel qualsevol idea preestablerta d’identitat o de valors imposats.

 

la força de la convicció

Dic convicció i podria dir compromís, ideologia, convivència, cultura, ciutadania

Aquest és un altre àmbit de termes que teixeixen una part fonamental del discurs d’en Xavier. La convicció profunda que cada espectacle respon justament a una teoria de la representació, a una manera de situar-se ideològicament davant del món i d’oferir un pacte de convivència a l’espectador. Això no significa, en absolut, posar l’èmfasi en el contingut polític manifest, sinó ser capaç de llegir cada gest escènic com una afirmació o un qüestionament dels valors culturals compartits.

Com totes les grans paraules, compromís ha estat desgastada i banalitzada per mil usos espuris. Però crec que en Xavier al·ludeix a quelcom d’essencial i molt concret quan reclama el compromís dels seus col·laboradors i dels seus espectadors: una creença veritable en la vàlua d’allò que està en joc en la feina de cadascú i en cada proposta escènica. Una vinculació activa i específica amb les inquietuds del present i amb el projecte artístic –amb les seves exigències formals i amb el batec vital que conté–.

Aquesta és una convicció que resulta fonamental en molts dels moments de dubte, d’angoixa, de precarietat o de frustració que envolten aquesta feina: la certesa que el teatre és un espai de manifestació d’una societat que necessita dotar-se de formes de representació per interrogar-se, per retrobar-se, i fins i tot, en un sentit radical, per ser.

I aquesta convicció, evidentment, va molt més enllà de l’espectacle concret i del gust personal. És la convicció que sustenta una veritable poètica escènica. Una ètica i una estètica que es manifesten a l’escenari i que completen el seu sentit amb la recepció del públic.

 

una vocació feliç

Dic felicitat i podria dir respiració.

És una imatge que difícilment puc desenvolupar.

Potser és possible dir-ho en alemany: en Xavier Albertí és un Theatermacher. Un home de teatre. Respira teatre i estima profundament el teatre.

Ara fa gairebé vint anys que el vaig conèixer, en un aula de l’Institut del Teatre, al carrer Sant Pere Més baix. L’havien avisat a última hora per subsituir algú en no-sé-quina assignatura de dramatúrgia. D’aquella primera classe, recordo que va fer servir moltes vegades la paraula estilema; que ens va renyar perquè –estudiants com érem de segon o tercer de Direcció i Dramatúrgia– amb prou feines érem capaços de dir el nom d’una dotzena d’actors o actrius catalans; que ens va animar a presentar-nos immediatament a qui fos que estigués a punt de dirigir un espectacle i oferir-nos com a ajudants de direcció; i que li va semblar terrible que no sabéssim llegir cap altra llengua estrangera que no fos l’anglès. (Moguda per aquestes provocacions, vaig plantar-me al Lliure i en vaig sortir com a meritòria del muntatge d’Els bandits de Lluís Homar; vaig posar-me a llegir per primera vegada un text en francès i, tot que no havia estudiat mai aquesta llengua, no vaig parar fins que me’n vaig sortir; vaig prendre consciència del respecte essencial que és degut als intèrprets, en els quals recau l’existència mateixa del teatre; i vaig trencar-me el cap fins a entendre que els veritables creadors escènics generen un llenguatge inèdit, un estil amb un vocabulari específic –els benaurats estilemes, encara avui absents dels diccionaris catalans– i una sintaxi pròpia.) En acabar la classe, en Xavier es va acomiadar de nosaltres dient-nos: «Espero que ens estimarem molt en aquest curs i que serem feliços».

Torno a veure l’esquena de Wanda Albertí, la batuta carregada de força, just al melic de la Sala Gran, entre la grada carregada d’espectadors i l’escenari carregat de passat, de present i de futur.

I a poc a poc m’apareix aquest possible mantra.

Un mantra de Maestro, per a les arts escèniques i per a la vida.

Cos. Joc. Convicció. Felicitat.