A primers d’abril vam rebre aquesta carta, datada de març, des de Novi Sad (Sèrbia):

Senyor Joan Casas
Revista (Pausa.)

Benvolgut senyor,

Gràcies a l’Institut del Teatre de Barcelona hem obtingut la vostra adreça, així com les informacions relatives a la revista  de teatre (Pausa.) Permeteu-me unes paraules sobre l’activitat de la nostra  institució, que coopera des de fa gairebé deu anys amb l’Institut del Teatre de Barcelona.

Sterijino Pozorje és la institució teatral de Novi Sad que organitza, cada any, un festival  de la dramatúrgia contemporània del país, però que ha desenvolupat  també  una  activitat internacional molt rica  (exposicions internacionals  de  llibres i publicacions periòdiques  de  teatre, escenografia i vestuari teatral, fotografia, simpòsium internacional de crítics  de teatre, etc.) La nostra institució és també un centre editorial de la literatura del domini  del teatre,  i de la revista  de teatre Scena (bimestral en serbi,  i un número anual en anglès) que coopera  amb diverses  revistes  de teatre estrangeres.

La redacció de la revista  Scena organitza en el marc del nostre 39è Festival dramàtic, que tindrà lloc del26 de maig al 3 de juny de 1994, un col·loqui dels redactors  en cap de les revistes  teatrals, el tema del qual és “La revista de teatre en tant que intermediari”. Adjunt  a la carta trobareu  algun dels aspectes possibles  del tema  proposat. Estarem molt agraïts per qualsevol suggeriment referit al desenvolupament del tema proposat.

Amb molt de plaer el convido, senyor,  a prendre part, en tant que hoste de Sterijino Pozorje,  en el col·loqui esmentat. Sterijino Pozorje es farà càrrec  de les seves despeses a Novi Sad.  Rebreu a temps  informació de la data precisa del col·loqui.

En espera de la seva resposta, que desitgem afirmativa, li  prego, benvolgut senyor, que accepti  l’expressió dels meus sentiments més amistosos.

Signat, Katarina Ciric
Secretària del Dpt. de Cooperació Internacional.

 

*

 

Després de molt parlar d’aquest tema, sobre el qual hi havia opinions divergents al consell de redacció, aquest és el text del fax que vam trametre a Novi Sad, el 17 de maig -ja es veu que vam trigar força- en resposta a la seva invitació:

Senyora Katarina Ciric
Secretària de del Dep. de Cooperació Internacional
Sterijino Pozorje
Zmaj jovina 22/I
21000 NOVI SAD

Benvolguda senyora,

En primer lloc li he d’agrair la seva amable invitació  al col·loqui.

Conec les seves activitats a través  de l’Institut del Teatre, i he rebut  molt bons records  d’aquells que van fer  cap a la darrera trobada, just  abans  de la guerra.

Però un cert nombre  de membres del consell de redacció de (Pausa.), entre els  quals  em  compto,  vam  considerar que hi havia  poca coherència entre  la publicació, al nostre  número  16, d ‘un  article de Susan Sontag referit  al seu treball  teatral al Sarajevo assetjat, i l’assistència al col·loqui  de Novi Sad.

Per això vam decidir refusar la seva invitació.

Potser  ens  equivoquem. És  mo1t possible.  Potser  la nostra  presència aquí hauria tingut  alguna  mena  d’utilitat per ajudar  la pau. I fins  i tot estic  convençut  que  aquest  interès  ens  aproxima. Però vet aquí, la decisió  esta  presa, l’error, si ho és, ja està comès, i ens caldrà esperar  temps millors.

De totes  maneres, senyora, cregui  en els sentiments més amistosos respecte de vostès  i de la seva  feina, i en els meus  desitjos  de  poder-nos retrobar molt aviat en la pau.

 

*

 

El 10 de juny rebíem per fax aquestes ratlles, datades a Novi Sad dos dies abans:

Senyor Joan Casas,
Redactor en cap
Revista (Pausa.)
Barcelona.

Benvolgut senyor,
Tot i agraint-li el seu fax del 17 de maig de 1994, em sap molt de greu la seva abscència del col·loqui, així com la raó per la qual el vostre consell de redacció va decidir refusar la invitació de Sterijino Pozorje.
Considerant el seu dilema referit a la decisió del consell, trobo oportú transmetre-li algunes informacions relatives a l’actitud, les posicions adoptades i les activitats de la gent de teatre iugoslava. De manera que li envio: 1) la crida de la Unió d’Artistes Dramàtics Iugoslaus llegida cada nit abans de cada representació del nostre festival de 1992 (dos mesos després, per tant, de l’esclat de la guerra a Bòsnia; 2) el discurs innaugural del senyor Liumbomir Simovic, un dels autors dramàtics i dels poetes més estimats del país.
Estaríem molt contents si la seva revista, senyor, respectant el proverbi llatí: Audiatur et altera pars, pogués publicar aquests dos textos per donar una oportunitat als vostres lectors de conèixer la posició adoptada per la majoria de gent de teatre iugoslava que combat contra una guerra brutal i absurda.
Tot creient que ens trobarem algun dia a casa nostra, a Novi Sad, en millors circumstàncies, esperant les vostres notícies relatives als dos textos que adjuntem, li prego, benvolgut senyor, que cregui en l’expressió de les meves millors salutacions.

Signat, Katarina Ciric-Petrovic
Secretària del Departament de Cooperació Internacional.

 

*

 

Amb molt de gust publiquem tot seguit els textos que vam rebre acompanyant aquesta darrera comunicació:

 

Una crida de l’Associació d’Artistes Dramàtics de Sèrbia

Des de l’inici d’aquesta terrible guerra en l’actual territori de l’antiga Iugoslàvia, que ha trobat la seva culminació a Bòsnia i Herzegovina, a Sarajevo i a Mostar, cada vespre, i abans que el teló s’aixequi, nosaltres mateixos ens fem aquesta pregunta: quin sentit té la nostra actuació si mentrestant hi ha tanta gent que mor, i tants teatres, biblioteques i monuments culturals, fleques, lleteries i hospitals són arrassats? Quin sentit té la nostra actuació quan a les ciutats devastades tantes persones innocents s’amunteguen als refugis vigilant insomnes els seus fills, esperant una pluja de bales o fugen per aspres camins a la recerca d’una mica de pau i seguretat?
Potser hauriem de callar, emmudits pels horrors d’aquesta guerra. Tot i així, hem decidit alçar el teló. No admetem de ningú la mort ni la destrucció. Nosaltres lluitem per la pau. I ho fem amb els nostres mitjans. Amb cadascuna de les nostres representacions, enviem un missatge als combatents perquè deposin les armes. Que la mortandat entre veïns s’aturi en una treva sense condicions.
Demanem que s’obrin negociacions i que es mantinguin fins que la darrera arma sigui silenciada.
A la nostra manera, nosaltres ja hem començat a negociar.
Demanem la concòrdia, la pau i el dret a la vida.
Companys de la creació teatral, amics, estem amb vosaltres.

 

Discurs innaugural del poeta i autor dramàtic serbi Ljubomir Simovic  per a l’obertura del 37è Festival de Teatre Iugoslau (Sterijino Pozorje) a Novi Sad. Maig de 1992

L’any 1371, quan donava els darrers tocs a ka seva traducció del Pseudo-Dionís Aeropagita, el monjo Issaias va anotar: “Aquest llibre de sant Dionís, cal que ho digui, el vaig començar en uns temps molt feliços… i vet aquí que l’acabo en el més malaurat de tots els temps dolents.”
La nostra història, amb les seves múltiples lliçons, ens ha demostrat que la gradació del mal és inesgotable i que sempre és capaç de sorprendre’ns amb alguna cosa encara molt pitjor que les pitjors coses que podíem pensar. Tot i així, sembla difícil imagonar una desgràcia que superi el mal en el qual avui vivim.
Fins i tot en els moments en què la mort i el sofriment eren màxims, sabíem per què moríem i patíem. Avui no ho sabem. Fins i tot en els moments en què érem esclafats, reduïts a l’esclavatge, humiliats, torturats, anorreats, sabíem com ens hi havíem de comportar per superar la nostra misèria. Avui, no sabem ni qui som, ni què som, ni on som, ni què ens espera. Em sembla que aquest teatre on ens reunim aquesta nit es troba, com tots nosaltres, en un reialme infortunat que, al final de la batalla, serà bescanviat per un cavall.
Dissortadament, no faig servir la paraula “batalla” d’una manera metafòrica. No gaire lluny d’aquí, en sentit literal, les flames de la guerra, en el sentit genuí, amenacen amb cremar pallers, corrals, ruscs, cases i ciutats senceres. Aquest fet imposa una pila de comparances desagradables. Aquest vespre, mentre els actors pentinen les seves perruques i es preparen per fer la seva aparició sota els llums d’aquest escenari, al mateix precís moment, en una trinxera, molts homes joves pentinen els seus cascos i es preparen per enfonsar-se en una foscor potser sense retorn.
En aquest teatre on abans ens aplegàvem amb impaciència i alegria, avui hi entrem amb un sentiment d’incomoditat perquè ens preguntem si encara té algun sentit representar el nostre espectacle en presència dels canons. O si ens és permès posar-nos el vestit de Pierrot quan les carreteres són atapeïdes de refugiats. O, simplement, si és raonable sortir a un escenari des d’on ja se sent el sord brogit d’aquesta guerra que d’un moment a l’altre pot fer arribar el seu foc fins a aquest mateix teló. L’any 1940, en circumstàncies similars, quan es plantejava les mateixes preguntes que nosaltres ens plantegem avui, Brecht va escriure:

El meu fill em pregunta: “cal que estudïi matemàtiques?”
No et servirà de res, tinc ganes de contestar-li. Tu mateix ho descobriràs que dos trossos de pa sumen més que un.
El meu fill em pregunta: “
cal que estudïi francès?
No et servirà de res, tinc ganes de contestar-li. Aquesta nació s’ensorra. Frega’t la panxa i gemega, i tothom t’entendrà.
El meu fill em pregunta: “
cal que estudïi història?
No et servirà de res, tinc ganes de contestar-li. Aprèn a amagar-te sota terra i potser sobreviuràs.
Però contesto sí: estudia matemàtiques, i francès, aprèn la història!”

Conscients com Brecht que la ploma es defensa amb la ploma, la cultura amb la cultura, la civilització amb la civilització, aquest vespre inaugurem el 37è Festival de Sterijino Pozorje. D’aquí a tres dies, el Teatre Taller 212, reconstruït, s’obrirà a Belgrad. Tots nosaltres vivim aquestes dues inauguracions com gestos de resistència enfront del mal que s’abat sobre aquestes regions malaurades, submergides en una foscor arcaica.
Si deixéssim d’estudiar matemàtiques, història i francès, si els actors abandonessin ara l’escenari i els focus s’apaguessin, aquesta foscor encara seria més fonda. Per tant, convidem els actors a entrar a escena i ajudem-los a mantenir aquesta poca llum que encara ens queda.