Escriure és un estat que s’harmonitza amb alguna cosa arcana, primigènia.

El vaig conèixer en el seu pis a la Vall d’Hebron de Barcelona. En un barri on els vells empenyen els carrets de la compra buits de tornada cap a casa i on les flors abaixen el cap cansades del zumzeig metàl·lic del trànsit. Un pis nu, aspre a les pupil·les estranyes. Ens vam saludar. I va fugir entre les parets blanques. Vaig tenir pocs segons per examinar-lo però el tornaria a reconèixer: home de mitjana edat de físic indolent i d’escriptura dolorosa. Llegir-lo és sentir, atrevir-se a penetrar en un món de personatges fràgils i cruels. A mesura que avançaven les hores i ens suportàvem, vaig concloure que Be té una afecció sense límit per l’escriptura. Carlos Be escriu com un boig. I s’ha de ser cec per no adonar-se que la seva escriptura és d’una honestedat insòlita.

Judit Porta. Qui és Carlos Be?

Carlos Be. Allò que defineix millor un autor és la seva obra; per tant, Carlos Be és allò que escriu. De tota manera, et diria que l’autor en qüestió neix a punt d’acabar els estudis de Medicina i Cirurgia, quan la seva vocació manifesta s’imposa a la carrera universitària i decideixo vincular-me a l’escriptura. És una tria difícil però crec que la vida m’ho ha agraït. Se’m coneix més com a autor teatral i no és casual, encara que també cultivo altres gèneres, sempre dins de l’àmbit de la ficció. Per això m’agrada molt un terme que trobo que escau molt bé a aquesta definició: beletrista.

J. P. I els teus personatges? Tots ells (Ken, Joe, Margarita, Clàudia…) habitants d’un infern dantesc.

C. B. Aquest infern no és res més que el reflex en escena dels crits que veig en un món que, tal com diu la investigadora teatral uruguaiana María Esther Burgueño, «promet la felicitat mentre dosifica la destrucció». Sí que els meus personatges pateixen i fan patir, fereixen i són ferits, però el que no els treu ningú és que són lluitadors de mena.

J. P. Els teus àlter egos?

C. B. Sí, diria que sí. Ells són en potència el que jo podria ser si fos un ésser literari. L’interessant és trobar en aquests éssers un espai universal on convisquin tant l’autor com els lectors i espectadors. Això és el que els donarà la vida de veritat: nosaltres.

J. P. Quin és el teu procés d’escriptura? Des d’on parteixes? La gènesi…

C. B. L’escriptura m’ofereix la possibilitat de brandar la ploma contra una situació que, a la realitat, m’ha deixat desarmat. Considero que l’escriptura sempre ha de ser personal, mai moral. Cal que l’escriptor sigui amoral. Només així pot abastar una situació en tota la seva complexitat. Altrament seria pamfletista. Parteixo d’un neguit de qualsevol tipus que es desplega com si es tractés d’un mapa. El primer que provo de fer és situar-me, on sóc al plànol, i un cop orientat, a viatjar. Els llops no triguen a aparèixer, però tampoc hi manquen els àngels, malgrat les seves ales sovint mutilades.

J. P. Com et sents quan treballes? L’escriptura és la teva manera de relacionar-te?

C. B. Depèn de l’obra. Negar que no sempre és agradable seria pecar d’ingenuïtat. En qualsevol cas, sí que existeix una sensació comuna i és l’état second que generalment acostuma a conjurar-se cap al final de l’escriptura i pot durar uns minuts, unes hores o uns dies: uns minuts, unes hores o uns dies vitals. L’autor txec Petr Zelenka descriu aquest estat com parlar amb Déu. Jo crec que s’harmonitza amb alguna cosa interior, arcana, primigènia. Al cap i la fi, estem parlant del mateix.

J. P. I en aquest procés de construcció, on col·loques el públic. El tens present?

C. B. Per descomptat. El teatre és per i per al públic. Això no vol dir que hagis de ser complaent amb ell. Parafrasejant Jean Genet, això seria faltar-li al respecte. A més, si tu procures donar al públic el millor del teu teatre, el públic et donarà el millor com a espectador. I això no té preu ni paraules.

J. P. Què busques en l’escriptura teatral?

C. B. L’escriptura teatral em permet poder compartir en col·lectivitat, generar una experiència viva molt propera al fet ritual, a l’omnipresent evocació del foc; una possibilitat que, a banda de les arts escèniques, no ofereix cap altra disciplina.

J. P. T’has atrevit a dirigir teatre. Una experiència positiva?

C. B. Si atrevir-se forma part de la conducta natural d’un creador, doncs diria que sí, que m’hi he atrevit. Ho he viscut com un procés molt natural, que només aporta avantatges, entre ells un pla de coneixement del públic complementari al que posseeix l’autor.

J. P. T’has escapat. Bé, potser caldria dir t’hem deixat anar. Praga t’ha rebut calorosament…

C. B. És veritat que Origami, després d’obtenir el Premi Born de Teatre l’any 2006, va tornar a esdevenir una fita en la meva trajectòria el passat 2010, amb la seva estrena mundial a Praga. Però abans de Praga, haig de dir que a Espanya ja tenia força obra publicada, gairebé una dotzena de textos, gràcies a uns editors que aposten dia rere dia per allò en què creuen: Carlos Gil d’Artezblai, Alfred Arola d’Arola Editors, José Henríquez de Primer Acto, Roberto Corte de La Ratonera i Antón Lamapereira de la Revista Galega de Teatro. Els cito perquè m’agrada presumir de sentir-los a la vora, per a mi són com els meus pares teatrals. I parlant de precedents damunt la taula, la Zombie Company i altres companyies ja s’havien atrevit arreu amb textos meus i comptàvem amb un bon nombre de seguidors molt estimats.

J. P. Escriure en llengua castellana t’ha restat projecció?

C. B. La llengua mai no suposa un fre ni per a la creació ni per a la cultura. Si això succeeix és perquè estem valorant altres aspectes que no tenen res a veure amb la creació i, en aquest cas particular, amb la literatura i el teatre. La prova irrefutable la tenim amb Origami, triomfant en un país d’arrels eslaves. Jo escric tant en castellà com en català. Que ara mateix el gros de la meva creació sigui originàriament en castellà es deu al ressò que tenen les obres en aquest territori lingüístic. D’altra banda, et diria que si hagués nascut a Bèlgica, segurament escriuria en flamenc, francès o alemany, o potser en dues o fins i tot en tres d’aquestes llengües, no ho sé, però el que sí és segur és que escriuria, independentment del país, escriuria, perquè l’escriptor, la seva vocació, la porta a dins i la llengua és només una de les moltes seccions que componen la forma de la seva escriptura. Mira Beckett amb el francès o Lorca que, anecdòticament, té poemes en gallec.

J. P. Com diu Joe (Noel Road 25: a genius like us): «Para ser creador no basta con crear. Hay que mostrar». Praga te n’ha donat l’oportunitat?

C. B. Sí, i per a mi ha estat molt significatiu que hagi estat a la ciutat considerada la Meca del teatre i no a cap altre lloc. A més, el muntatge compta amb Vilma Cibulková i Pavel Batek, dos actors considerats per molts professionals teatrals del seu país com els millors de les seves respectives generacions. D’altra banda, és molt estimulant comprovar que l’escriptura pròpia transcendeix el país d’origen i la llengua, i que descobreix i viu en un territori sense fronteres, el territori del teatre.