Penetrar en l’obra de Carlos Be (Vilanova i la Geltrú, 1974) és deixar-se engolir per un remolí de sordidesa i poesia a parts iguals. Fent el repàs de mitja dotzena de les seves obres ens adonem que aquest autor català immers, qui sap si malgré lui, dins l’estimulant magma de les darreres fornades de dramatúrgia casolana és amo d’una poètica personal i contundent. I prolixa. Be és autor no només de teatre, sinó de poesia i narrativa. I, com dèiem, és un autor fecund. Nosaltres posarem la lent sobre part de la seva producció dramatúrgica per intentar copsar-hi uns estilemes, la marca d’una veu sens dubte personal i singular dins el conjunt de la literatura dramàtica que s’escriu actualment a casa nostra.

ORIGAMI I LA FOLLIA

L’any 2006 l’autor guanyava el prestigiós Premi Born de Teatre amb l’obra Origami. I la triem d’inici perquè ens resulta un gràfic compendi d’algunes de les claus compositives de l’autor vilanoví. En aquesta peça, ambiciosa i de llarg recorregut, topem amb uns personatges malaltissos i estigmatitzats; individus fronterers, monstres i folls. Aldo, un home traumatitzat per la mort del seu pare, manté una relació tortuosa i sensual amb la seva pròpia mare. La té retinguda, la maltracta, en fa ús sexual i la converteix en còmplice de les seves perversions. Ella s’hi sotmet, sentint-se per sempre responsable de l’accidentada relació mantinguda per pare i fill. I enmig dels dos personatges, un parell de dones de fer feines. Una primera jove, desapareguda en estranyes circumstàncies, i la germana d’aquesta, Dora, que apareixerà per desvetllar en els protagonistes els instints més hòrrids i enquistats. La jove Dora, però, també connecta directament amb el passat del protagonista: ell la va violar quan era una criatura. I ara reapareix. Però sense rancúnia, sense odi, sense malastrugança. Dora segueix enamorada d’Aldo des d’aquell dia, quan darrere d’un primer petó furtat van arribar la violència, l’abús, la vexació. Dues dones, per tant —mare i dona de fer feines—, que cedeixen als desitjos i les perversions d’un sàdic que, tanmateix, té una curiosa vocació: publicar llibres. Però quina mena de llibres? Doncs llibres fets de plecs; exemplars únics confeccionats manualment per la seva mare, condemnada —com un Sísif de la papiroflèxia— a doblegar una vegada i una altra els centenars, els milers de papers que el seu fill li subministra per tal d’elaborar artesanalment i mitjançant la tècnica de l’origami uns còdexs fets de tants plecs com pugui tenir la història personal de qualsevol individu.

Origami no deixa de girar. L’ambició, la fondària d’aquest text s’emmiralla en la mateixa tesi que defensa: l’ésserhumà és infinit. Són infinites les possibilitatsde ser, estar i semblar. Cada nova decisió ens condiciona l’avenir i foragita qualsevol possibilitat de consolidar una identitat, una —sola— manera de ser. Cadascun d’aquests plecs apareix en l’obra amb un gir de l’acció, amb un nou punt de vista de la mentalitat i els anhels d’aquests personatges, de manera que no sempre ens resulta fàcil apamar-ne les cantoneres i justificar-ne els volers. És, però, un text suggeridor i vibrant, amarat —com tota la producció de Be— d’un oreig poètic que permet al lector transitar amb aparent fluïdesa per un univers malaltís que inevitablement ens provoca la nàusea.

DUES NOVES VERSIONS

Noel Road 25: a genius like us i Jaque mate són dues peces on Be s’endinsa en el terreny de la reescriptura, de la reinterpretació d’històries alienes, a través de les quals ens ofereix un punt de vista personal sobre personatges reals que altres narradors ja ens havien presentat. La segona revisita la Vida d’Eduard II de Christopher Marlowe —segles després recuperada també per Bertolt Brecht—, la història del monarca anglès homosexual enamorat del jove Gaveston. Contemporitzant, Be ubica l’acció en l’habitació d’un hotel on col·lideixen quatre individus que es desdoblaran en tots els personatges de la tragèdia d’Eduard II. El joc de transsubstanciacions és ininterromput, i crea un codi distanciat i exogen respecte de la narració clàssica d’uns fets amb pretesa base històrica. L’autor concentra l’acció en la trama creada pels enemics del rei per tal d’eliminar-lo, a ell i al seu amistançat. Isabel, la reina, únic personatge femení de l’obra, també serà encarnada a discreció per algun dels quatre actors dels quals se serveix Be per explicar-nos l’episodi. Certament, no és senzilla la digestió d’aquesta obra, a causa de la urgència i ferocitat amb què s’esdevenen els canvis, les suplantacions d’identitat. Sembla, però, que l’autor confia en la informació prèvia que el lector/espectador pugui tenir respecte del context i la narració de partida. Amb tot, i a risc de fer-nos reiteratius, subratllem de nou la càrrega poètica d’un text farcit de metàfores estimulants i registres
molt elaborats a l’hora de definir les veus dels diferents personatges.

Noel Road 25: a genius like us ens remet directament al film Prick up your ears, dirigit el 1987 per Stephen Frears, amb guió d’Alan Bennet i basat en la biografia que John Lahr va escriure sobre el dramaturg anglès Joe Orton. Tant el film com l’obra de Be recreen les convulses relacions entre el dramaturg i el seu company sentimental, l’autor frustrat Kenneth Halliwell. L’autor català centra l’atenció en les últimes hores abans que Halliwell assassinés Orton a cops de martell. En l’obra, Be juga a intercanviar les identitats dels personatges que, en un mecanisme de prestidigitació, són, l’un i l’altre, immersos en un joc endimoniat, a fi de subratllar la naturalesa vampírica i mefistofèlica de la relació entre els dos. Una parella d’outsiders que alhora competien entre si per esdevenir figures referents de les noves generacions d’autors britànics. Uns veritables angry young men, de tornada de tot però amb les butxaques buides, que en trobar-se s’arrenquen el cap i el cor, i només deixen les restes esventrades de si mateixos. Be emfasitza el joc de poders entre ambdós, i a la manera de Jean Genet i les seves criades, la translació d’individualitats potencia el canibalisme d’aquests dos éssers condemnats a l’ostracisme.

TERROR I MISÈRIES DE L’EUROPA DE TOSTEMPS

La caja Plick és una de les obres de Carlos Be que més ressò internacional ha tingut fins al dia d’avui. En un temps indeterminat —que fàcilment ens remet a les acaballes de la Segona Guerra Mundial—, un oficial de policia de Praga s’encarrega de trair tots aquells ciutadans que volen abandonar el país sotmès pel jou comunista i provar de passar a l’altra banda. Després de proporcionar-los el salconduit que els permetrà el trànsit, s’encarrega de fer-los detenir, robar-los totes les pertinences i afusellar-los. La descripció d’aquest món d’horrors encaixa a la perfecció dins un context gèlid i feréstec: les boscúries i els camps per on fugen els que es volen exiliar. Uns entorns tètrics enmig dels quals s’amaga l’autèntic cau del terror: en una cabaneta isolada, i tancada dins una capsa o taüt, el protagonista —alhora narrador— hi té emmordassada una nena de deu anys, enterrada viva, de la qual abusa a discreció. L’horror és absolutament macabre, però Be ens apropa la mirada del botxí convertint-lo en veu conductora del relat, fins i tot després de mort, com si es tractés d’un demiürg totpoderós. Simultàniament, les escenes de traïció i abusos trenen amb la domesticitat d’una taverna que sembla treta de qualsevol dels textos primerencs de Bertolt Brecht, o Aleksander Blok, incentivant molt més el retrat d’aquest cosmos centreeuropeu d’on no fa pas massa anys han sorgit autèntics casos de barbàrie humana (recordeu Natascha Kampusch i Joseph Fritzl).

La mateixa abominació conductual la trobem a La extraordinaria muerte de Ulrike M., que ens narra el viacrucis d’una presumpta terrorista que pateix tota mena de vexacions al llarg del seu presidi, o a Achicorias (flors que creixen al marge dels camins), obra en què un dels personatges és de nou una dona —en aquest cas, periodista televisiva— que pateix tota mena d’abusos i humiliacions per part del seu atacant. Amb tot, Be no abandona mai el matís poètic dels seus textos, sigui quin sigui el grau d’animalitat i sordidesa a què sotmeti els seus personatges. Individus/víctimes que sovint són dones, homosexuals (com en el cas d’Amén, un repàs pseudohistòric a les relacions sempre tortuoses entre la moral catòlica i l’amor gai) o homes que tenen una voluntat més o menys oculta de transformar-se, d’escapçar cotilles i renéixer dins un altre cos.

DE PORTES ENDINS

Com passava a Origami, Be no necessita sempre valer-se de l’exterior, del foraster, de l’altre lloc, per dibuixar-nos plantilles d’éssers immersos en un coma moral i físic. A La mujer más fea del mundo y a My favorite things, les protagonistes són dones tancades, clausurades dins el seu espai domèstic, incapaces de fugir de la pròpia misèria. En el primer text trobem una dona efectivament lletja; una dona poc agraciada, que no es relaciona amb ningú. Només amb una altra dona, tant o més lletja que ella mateixa. Com que no té relacions, tampoc té contactes sexuals. Bé, només un: amb l’home vell i fastigós que regenta la botiga de queviures que hi ha als baixos del seu bloc. Ella anhela fer l’amor amb el nét d’aquest home, però és una quimera. Ella mateixa s’exclou del món i es recrea en la seva pròpia depauperació. Devaluada i excèntrica, mai no podrà fugir del bucle funest al qual voluntàriament s’ha deixat arrossegar.

My favorite things ens parla d’una mestressa de casa que manté una relació del tot sadomasoquista amb el seu marit. I qui dia passa, anys empeny. De nou un personatge/fracàs, una mena de sac de boxa contra el qual tothom gosa descarregar primers i últims cops. Patacades que cauen al baix ventre d’una societat malalta, que autoritza sense pudor que el veí de la porta del costat pateixi tota mena de turments, sense que cap dels altres habitants de la comunitat mogui ni un dit per socórrer-lo. Ans al contrari: tots paren l’orella, gaudeixen del naufragi i esperen l’oportunitat que els permeti ser afortunats i donar el cop de gràcia.

Be ens retrata un món i uns universos enfebrits i corcats, farcits d’individus que són andròmines mogudes per bafarades de mala llet, de coragre, de bilis i fel; de gangrena. Una mirada tan preciosista com funesta, la d’aquest autor català que també escriu en castellà i que ben probablement podria subscriure un dels versos més categòrics de Baudelaire: «És el diable qui manté els fils que ens mouen!»