El 15 d’abril de 1989 moria a París Bernard-Marie Koltès, segurament una de les grans revelacions de la drama­túrgia europea dels darrers anys.

La seva obra teatral, constituïda essen­cialment per cinc peces: «LA NUIT JUSTE AVANT LES FÔRETS» 1977, «COMBAT DE NEGRE ET DE CHIENS» 1980, «QUAI OUEST» 1983, «DANS LA SOLITUDE DES CHAMPS DE COTON» 1987, i «LE RETOUR AU DESERT» 1988, sembla pro­posar-nos, d’entrada, un impúdic retorn al teatre de text, en què la paraula s’instaura no només com a vehicle de l’acció i els personatges sinó també com a motiu, o, dit d’una altra manera, en què la paraula és alhora lligam i arma, salvació i condem­na, únic instrument possible al qual s’afe­rren obstinadament uns personatges abo­cats a l’angoixa i al desencís provocats per la dràstica impossibilitat de transgres­sió dels límits o fronteres del seu món opressor (espais concrets, recognosci­bles, reals). Teatre, doncs, de la TENSIÓ entre el dintre i el fora, sàviament traduïda en TENSIÓ entre el dit i el no-dit, que sembla recollir, per molt que vulgui des­marcar-se’n, l’herència del més pur classi­cisme francès.

Un breu repàs a la biografia de Koltès pot mostrar-nos algunes de les claus que ens permeten d’acostar-nos a la seva obra: el seu caràcter aparentment rebel inconformista, àvid de peripècies i d’aven­tures, viatjant impenitent, lúcid enamorat del cinema, li fa rebutjar de seguida l’en­carcarament que comença a patir el teatre “sedentari” (si se’ns permet l’expressió), la grandiloqüència dels clàssics amb les seves ja famoses “revisions” constants. I també l’estranya i passiva “submissió” a la tradició i l’herència dramàtica de la majoria de directors escènics del seu país. Qües­tiona l’autoria de la “mise en escène” i defensa acèrrimament els autors contem­poranis, tot i admetent les seves mancan­ces i limitacions, provocades pel desinte­rès dels propis directors a muntar les seves obres amb la regularitat i el rigor desitjables.

Sens dubte, l’aspecte més interessant pot ser el més debatut de la seva obra és la impossibilitat d’emplaçar-la o “enca­sellar-la” dins d’un corrent estètic o artístic determinat. En la seva escriptura dramàti­ca advertim una mena d’estranya accepta­ció de fórmules i preceptes que arrossega la tradició teatral europea occidental, amb les quals Koltès sembla jugar subtilment per arribar al que realment li interessa: una grollera dissecció de l’existència humana, sempre en el marc tan concret com ambi­gu de la més estricta contemporaneïtat. ¿On troben doncs aquest esperit d’ “enfant terrible” en un autor que respecta estricta­ment la famosa i caduca “regla de les tres unitats”, que no sembla interessar-se per la metateatralitat que no va al teatre, que assegura no entendre en absolut ni Genêt ni Beckett, que s’apassiona per les pel·lí­cules de Huston i de Kazan, que tanca els personatges dins d’espais “reals”, que pre­senta sempre conflictes colonials o, si més no, enfrontaments d’individus de races di­ferents (no forçosament o visiblement marginades) i que es distancia brutalment dels corrents intel·lectualistes post-brech­tians o no (el famós desencís apocalíptic d’un «Müller» o l’obsessió de l’artista de­cadent d’un «Bernhard»)? On situar-lo?

O és que potser la rebel·lió de Koltès cal trobar-la en una proposta de retorn a aquestes fórmules que algú ja creia perdu­des? I per què anomenar “fórmules” a un concepte clar i precís d’espai dramàtic, al mateix “disseny” dels personatges i a l’in­tent no frustrat d’elaborar autèntics DRA­MES?

Ara bé, ¿per què l’home-Koltès, que traspassa sense cap pudor ni previsió les fronteres geogràfiques, polítiques i socials del “seu” món, sembla contradir l’autor-Koltès, capficat a delimitar i emmarcar uns personatges amb aparença certament “real” dins les fronteres infranquejables del “seu” món clos? “El teatre és el contrari de la vida però m’agrada perquè és l’únic lloc on es diu que allò no és la vida”. Paradoxa o al·legoria? Si més no, TENSIÓ entre el “dir” i el “ser”, DRAMA del “aquí” i TRAGÈDIA del “ser en”.

I és així com de la immediatesa referen­cial passem a la metàfora grotesca: a «QUAI OUEST», segurament l’obra més reeixida, una rica galeria de personatges (de diverses races i divers estatus social) esdevé irrisòria dins l’enorme hangar buit, perdut, autèntic protagonista de la minsa peripècia (tot i la seva complexitat escèni­ca), que amb la seva sola presència sem­bla relativitzar i pervertir qualsevol ordre establert, qualsevol possible jerarquia. Les accions moren, es congelen, no es porten a terme, o pertanyen al “passat” («COM­BAT DE NEGRE ET DE CHIENS»). Tra­vessat per la paraula, només l’espai s’im­posa amb veu pròpia: el continent es converteix en contingut, i ni tan sols a «DANS LA SOLITUDE DES CHAMPS DE COTON», l’obra més ambigua i desarrelada, més poètica i hermètica, més “literària” i artificiosa (ens recorda la perversió divui­tesca de Laclos en la magistral reescriptu­ra de Heiner Müller a «QUARTETT») no es pot prescindir “d’aquella hora i aquell lloc que és el de les relacions salvatges entre els homes i els animals”.

D’aquesta manera, les “fórmules” tan tradicionals de construcció de personatge i d’intriga dramàtica no semblen més que purs pretexts amb què Koltès juga per arribar a la conclusió que realment en els seus textos “no hi ha regla; només mit­jans, només armes”, com diu el Dealer a «DANS LA SOLITUDE»… I tanmateix, quan les paraules són aquests propis mit­jans, aquestes llances disparades a tort i a dret, ressonant buides dins d’uns espais tan concrets, expressant (amagant) l’an­goixa de la solitud i de la impossible fugi­da, en no clavar-se enlloc, en no arribar a ningú, esdevenen irrisòries, terriblement còmiques. Així sorgeix brutalment l’humor més terrorífic i aclaparador, el de, per exemple, la darrera frase de SOLITUDE…: “Llavors, quina arma?”.

Però més enllà de la paraula hi ha algu­na altra cosa: la supervivència del conflic­te, la persistència de la lluita de contraris. I aquí és on Koltès sembla remuntar, supe­rar de cop i volta la famosa decadència del drama teatral a Occident, desprès de la crisi de postguerra, del gran buit que dei­xaren tant la dramatúrgia brechtiana com la influència artaudiana en l’eclosió dels anys seixanta. ¿No haurem d’afirmar, amb Heiner Müller, que estem assistint, amb les obres de Koltès una troballa dramàtica de gran rellevància, en presentar sense escrúpols damunt els escenaris l’únic con­flicte possible dels nostres temps, l’únic realment seriós, a saber: el de “la irrupció del TERCER MON en la societat industria­litzada occidental”? Qui té les armes?