L’actor i director Lluís Homar glossa la seva relació personal i professional amb Xavier Albertí entre l’any 1999, quan Albertí era director del Festival Grec, fins a l’estrena de Terra de ningú, de Harold Pinter, dirigida per Albertí (TNC, 2013). Homar destaca tres trets distintius de com Albertí es relaciona amb els actors: la confiança, la tranquil·litat i el respecte.

El mestratge del Xavier, i l’amistat, arrenca un dia d’abril de 1999, quan ell era director del Grec i em va comunicar que, malgrat les desercions del director i dels altres coproductors, continuava oferint-me per al meu Hamlet allò que hi havia compromès, tant a nivell econòmic com pel que feia al calendari d’exhibició a l’amfiteatre. Em va deixar clar, això sí, que no podia afegir-hi ni una pesseta més —encara no havíem entrat a l’euro. Jo ja donava el projecte per mort, però aquella trucada em va obrir una nova perspectiva de mi mateix: algú inesperat apareixia per dir-me: «Vols fer-ho? Doncs, fes-ho». Quan el Hamlet s’havia quedat sense director, havia decidit dirigir-lo i interpretar-lo jo mateix, i en aquell moment els altres coproductors havien cregut que potser no hauria estat capaç de tirar endavant un projecte de tal envergadura. El Xavier, en canvi, va confiar en mi, i el resultat van ser 124 funcions d’aquell espectacle a 45 ciutats diferents. Davant d’un projecte ben incert, algú nou confiava en mi i des d’aleshores aquesta confiança ha estat per a mi fonamental: em va transmetre allò que jo mateix no aconseguia arribar-me a donar, malgrat ser-ne capaç. I això, des de la més absoluta tranquil·litat. No em sentia exigit, ni vigilat, ni censurat; em sentia respectat, amb independència que el resultat fos bo o dolent. Vet aquí tres paraules fonamentals de com el Xavier dirigeix i es relaciona amb l’actor: confiança, tranquil·litat i respecte.

Després del Hamlet li vaig demanar que em dirigís Et diré sempre la veritat, l’únic monòleg que he fet fins ara a la meva carrera professional. No partíem d’una obra ja estrenada i contrastada, sinó d’un text a mida escrit per la Lluïsa Cunillé, un enorme regal que no era una aposta senzilla. Allà vaig tenir ocasió de ser dirigit pel Xavier per primer cop, i vaig tenir l’oportunitat de conèixer d’una manera quotidiana l’ésser humà que és, la qual cosa resulta fonamental per entendre el Director que és. Tinc la sensació que a partir d’aquell moment no he volgut treballar en teatre gairebé amb cap altre director. Per a mi, és el meu Director de teatre. Amb aquell monòleg vaig descobrir la seva creativitat exquisida, la naturalitat i la facilitat amb què li vénen les idees, la seva capacitat de jugar i de gaudir. No he treballat mai amb ningú que rigui tant en un assaig. Tu penses que allò encara no està, i ell ja s’ho està passant bé. Té aquesta virtut meravellosa: mai no et sents pressionat. Mai. Si fem aquesta feina, és perquè ens agrada.

Un dels regals més increïbles que m’han fet mai ha estat proposar-me ser el Bruscon de L’home de teatre de Thomas Bernhard, que vaig tenir la sort d’interpretar també dirigit pel Xavier. El Bruscon i el Papageno de La flauta màgica són els dos personatges de què més he gaudit en un escenari. Jo pensava que Bernhard era un intel·lectual de difícil apropament, però ell em va fer descobrir que, fonamentalment, és pur teatre, joc teatral; passat —això sí— per una ment brillant, corrosiva i meravellosa. A L’home de teatre, el Xavier em va fer veure un altre aspecte cabdal en el seu mestratge amb els actors: et fa clar i diàfan allò que a priori semblava inabastable, i un cop més el plaer està assegurat. En la meva experiència amb ell, em sorprenien dues coses que també s’han revelat primordials: no li vaig sentir mai un crit, ni amb mi ni amb ningú. És la cavallerositat més gran que un es pugui imaginar. Tot sovint la seva salutació d’hola i adéu es produïa amb una petita inclinació del seu cap, gairebé una reverència de respecte. En aquest sentit, potser val la pena comentar que fins al dia d’avui encara no he aconseguit que passi ell primer per una porta abans que jo. L’única vegada, va ser perquè plovia i ell duia el paraigua, de manera que no volia que em mullés en sortir…

De mica en mica, la nostra sintonia es va anar consolidant fins a uns extrems insospitats. Fins i tot, en una ocasió en què ni ell ni jo no teníem temps per trobar-nos per assajar la lectura d’una novel·la d’en Vázquez Montalbán, la vam assajar per telèfon. un dels moments en què m’he pogut enriquir més amb la seva saviesa va ser la primera sessió de treball de Luces de Bohemia, un espectacle que —més enllà dels títols de crèdit— és obvi que va ser una feina a mitges. Quan li vaig preguntar com havíem d’afrontar aquesta paraula primordial de Valle-Inclán que és l’esperpent, ell no va dubtar ni mig segon a dir-me que des de la veritat. No va ser fins un any i mig després, quan jo ja estava absolutament submergit en aquesta meravellosa obra mestra, que per part meva vaig entendre realment que el llegat que ens deixa Max Estrella poc abans de morir és la capacitat que tenim els éssers humans de veure i de viure en el fons de nosaltres mateixos: Don Latino pregunta a Max Estrella «¿y dónde está el espejo?» i aquest li respon «en el fondo del vaso».

El Xavier, com els bons mestres, ensenya les noves «perspectives» just en el moment en què el deixeble les pot entendre, i sempre resta fidel a un principi ètic ineludible: la comprensió de l’ésser humà com a únic responsable dels seus actes. Sempre hi ha una nova mirada clara i oberta de l’artista enfront dels seus conciutadans, una no-conformitat amb allò en què ens hem convertit. una mirada positivíssima malgrat les infinites dificultats, que ens ajudi a assolir allò que som capaços de ser. En el llenguatge hi ha coses intangibles però indispensables, i en els codis teatrals poden esdevenir grans estímuls de coneixement.

El nostre camí conjunt fins a dia d’avui culmina amb la seva proposta perquè encarnés el personatge de Spooner a Terra de ningú, una obra de capçalera per a ell, que al principi — ho he de confessar— jo no vaig acabar de comprendre. Però de la seva mà, un cop més, la imatge va anar venint cap a la polaroide, i —d’una manera al final quasi embogida per part meva— em va portar cap a un centre lluminós: la idea que l’home —si vol— pot redimir-se. Només depèn d’ell. Com diu Spooner, és un llarg camí, un trajecte molt dur, i aquest trajecte fins ara l’havia fet sense cap amic. Aquest trajecte només es pot fer amb un amic: l’amic-mestre. El Mestre i Amic. I el Xavier és, per fortuna, el meu amic. Per acabar aquestes breus ratlles, m’agradaria definir-lo amb paraules del mateix Spooner a Terra de ningú: «Vaig compartir una copa amb un exiliat hongarès que havia abandonat París… un vespre d’estiu, Guiat per ell, vaig descobrir per primer cop fins a quin punt pot ser plàcida la vida entremig de cridòries i de baladreig. Va exercir en mi una singularíssima influència… tranquil·litzadora, sense esforç, sense cap desig d’influir. Vaig quedar impressionat en intuir que aquell home posseïa un nivell de serenitat com no n’havia conegut cap d’igual».

PD: El Xavier va tenir la idea d’un Taxi… Al TNC! sota les ordres d’una directora polonesa entusiasmada per les coses grans, amb la col·laboració d’un nombre enorme de companys plens de ganes de donar el millor- d’ells mateixos a canvi de gairebé res, amb tot el plaer que suposa oferir i donar. I… oh, sorpresa!, o potser regal sublim… A mi em dóna una cosa inclassificable, impensable, inimaginable, que em fa l’home més feliç del món: el regal d’interpretar-hi un cuplet titulat «El cap viu». Riure i riure, amb tu mateix i amb els altres; què més se li pot demanar al mestre i a l’amic? Potser només que accepti que li digui sincerament: Gràcies!