Gràcies a la seva experiència privilegiada com a alumne de multitud de cursos a l’Obrador de la Sala Beckett durant deu anys, el dramaturg Carles Mallol analitza el funcionament i el caràcter singular d’aquest centre i reflexiona sobre els coneixements que hi ha adquirit.

 

Addicció. He buscat una paraula, he buscat una frase, he buscat entre el que tenia al cap d’aquells primers anys i m’he adonat que ja en fa molts. El temps passa molt de pressa, deu anys han passat molt de pressa, molt més de pressa que el meu primer dia a l’Obrador de la Sala Beckett. L’ex­plico per justificar la paraula que he triat, la primera paraula d’aquest ar­ticle. L’explicaré, també, per entendre què em passava pel cap aquell primer dia i el que m’hi ha anat passant aquests deu anys que he seguit vin­culat a l’Obrador. Que no sigui per falta d’explicacions.

Posem que la meva primera classe a l’Obrador començava a les sis de la tarda. De fet no ho recordo exacta­ment. Posem, també, que tot plegat venia a ser una cosa així com ara: «Temps: Contemporani. Espai: Aquí. Personatges: Deu alumnes i un au­tor». Fa deu anys escrivíem molt així, amb aquest tipus d’acotacions inicials. Jo escrivia molt així, però tot canvia, i l’Obrador en té part de culpa. Fa deu anys no tenia ni idea que les meves acotacions d’ara aca­barien sent més aviat: «L’Àlex entra a l’habitació de la seva germana. O potser no.» No em feu explicar què vull dir amb l’«O potser no», que no tinc prou paraules.

Però m’estic embalant (i embolicant). Els jocs formals (vaig passar la meva addicció en aquest sentit també) estan posseint fins i tot aquest article i em fan perdre el fil. El meu primer dia a l’Obrador. Corro pels carrers de Bar­celona, faig tard, jo no faig mai tard enlloc, com puc estar fent tard a la Sala

Beckett el meu primer dia?, he arribat a Barcelona no fa ni un any i la Sala Beckett per a mi ho és tot, vull po­sar els peus a la Sala Beckett, vull escriure a la Sala Beckett, vull estre­nar a la Sala Beckett… i arribo tard a la Sala Beckett. No només hi arribo tard, sinó que plou a Barcelona (una pre­monició: coincidiríem amb en Pau en algun curs de la Beckett), plou molt, i rellisco, segur que em foto de lloros en algun moment (si no va ser així, m’ho invento, que per alguna cosa he triat aquesta feina), però sobretot em mullo, moltíssim, i arribo a la Sala Beckett degotant, tard, i la gent no em mira amb especial il·lusió, sinó amb aque­lla mirada d’«aquest ja havia de fer el número». Vaig aguantar tota la classe amb una bassa d’aigua prou simbòli­ca sota els peus (la primera obra que estrenaria a la Beckett es va dir Molta aigua). Vaig pensar que si era allà, si vaig aguantar el tipus d’aquella manera, no podia ser més que per una qüestió que anava molt més enllà de les ganes de formar-me. Tot plegat havia de tenir més a veure amb l’addicció.

Després de la pluja (nova premoni­ció: Sergi Belbel va ser el meu segon professor, si no m’equivoco), va co­mençar un any farcit amb tres cursos. La màquina ja estava en marxa i es tornava imparable. Després d’aquest primer any, en vindria un segon amb tres cursos més. I el tercer any ja no sabria viure sense la Sala Beckett. Addicció. Paro un moment. Algú podria pensar que si parlo d’uns cur­sos de formació teatral com a simple addicció, i després de l’anècdota pa­tètica del meu primer dia, és perquè aquella època només era una manera d’omplir un buit personal. Però ja us dic ara que no. No recordo cap buit personal (almenys que pugui explicar aquí) i l’Obrador de la Sala Beckett (la veritat és que no tinc clar que al principi, quan fèiem classes en aquell petit magatzem, ja es digués Obra­dor) no era cap esplai. Al contrari, tinc l’absoluta certesa que per molt que ens divertia, per molt que impli­cava una nova activitat social, tots érem allà amb una absoluta voluntat professionalitzadora. La mateixa que tenien els creadors de l’Obrador, els seus organitzadors. I això s’agraeix. Poder gaudir d’una addicció de ma­nera professional s’agraeix. Escriure teatre no mata, per tant, pot haver-hi res millor que aferrar-se a una oferta imparable de professors, de cursos, de maneres diferents d’entendre el fet d’escriure?

Per poder-te enganxar a qualsevol cosa, és evident que «la cosa» ha de tenir els ingredients claus. L’Obrador no és cap «cosa», o en tot cas és més que una «cosa», però des dels inicis tenia els ingredients necessaris. Per exemple, la progressió temporal era clara i coherent: l’alumne comença amb cursos d’iniciació al teatre. Ca­dascun intenta abordar una vessant diferent de l’escriptura dramàtica en la seva essència. Des d’una perspecti­va més estructural (Sanchis Sinister­ra) fins a una part més lúdica (Belbel), treballant la qüestió del llenguatge personal (David Plana) o la relació del teatre amb la creació d’expecta­tives (Carles Batlle)… No cal fer la llista de cadascun dels autors que impartien els cursos, primer perquè potser no estan d’acord amb el con­cepte que he triat per resumir el seu curs i segon perquè en el fons no pre­tenc fer una anàlisi del programa de l’Obrador, sinó que la meva intenció era arribar aquí. A aquest punt.

Els professors que vaig tenir a l’Obrador eren autors, autors en actiu, tots ells, autors inquiets que segura­ment impartien les classes no només per guanyar-se la vida, sinó perquè nosaltres, els alumnes, els trastoqués­sim els esquemes. Potser sona estrany, però això ho tinc clar després de deu anys vinculat a l’Obrador de la Bec­kett. La relació professor-alumne no és en cap cas unidireccional, o no ho ha de ser. Com a autors, com a crea­dors, no podem viure en un equilibri constant. Necessitem que se’ns tras­balsi, i crec que aquesta és una de les principals funcions i un dels princi­pals encerts de l’Obrador. No és un lloc on es busqui l’equilibri, on es busqui que tot encaixi. Des de la ma­teixa Sala, el teatre pel qual s’aposta és un teatre de risc, que es mou a la corda fluixa. I aquest esperit, aquest impuls per transmetre que el teatre és viu i que no es pot forçar el fet d’encaixar en uns determinats esque­mes, es veu recolzat pel gran allau d’autors-professors als quals podíem accedir. I en aquest allau és evident que, si apostem per un desequilibri controlat, a vegades els continguts dels cursos poden navegar i pot ser

que t’adonis que, dins d’aquesta ad­dicció, a vegades hauries d’intentar deixar-ho. Per què faig tants cursos? Em podria quedar a casa i escriure…

I és que després dels primers cursos d’iniciació, l’Obrador va començar a apostar per convidar autors inter­nacionals a impartir una sèrie de seminaris especialitzats. Vam estar amb Martin Crimp, amb Schim­melpfennig, amb Handl Klaus, i amb molts altres que han anat venint i que finalment han constituït el que ara és l’Obrador d’Estiu en majúscules. Aquests seminaris ens obrien la mi­rada, ens motivaven. Poder conèixer i parlar i entendre l’autor de La dona d’abans em va posar nerviós des del dia que vaig pagar la matrícula. Però les expectatives algun cop es veien frustrades. I no parlo d’aquest autor en concret. De sobte, en aquests se­minaris t’adonaves que, malgrat de­fensar fins al final el valor de poder rebre classes d’autors en actiu, sem­pre és necessària una mica de mà dreta en la faceta docent. Molts d’ells no trobaven el vincle necessari amb l’alumne, simplement s’exposaven com a figures importants en el pano­rama del moment. La solució per evi­tar que l’Obrador navegués massa en aquest sentit passava per decidir que aquests autors impartissin tallers més participatius, amb actors, direc­tors i autors, o simplement classes magistrals, més que no seminaris tan llargs que se’ls escapaven de les mans. I així ho han anat fent.

Malgrat aquests forats negres que a vegades podies trobar en algun curs de l’Obrador, hi havia un element que era present en tots. Crec que també és el que té més valor i el que dóna més sentit a tot plegat: la possibilitat de crear complicitats. Les relacions, conèixer la feina dels companys, te­nir la possibilitat de crear vincles, de crear projectes entre els alumnes, entre els alumnes i els professors, entre els alumnes i la sala. La porta sempre estava (i està) oberta i això és el que dóna sentit a un centre de formació en dramatúrgia (i direcció i il·luminació i més). Poder estar en ac­tiu, poder portar a terme els teus pro­jectes teatrals (per caòtics que siguin, per desequilibrats que neixin) sota la guia, gens castradora (al contrari) de diferents autors-professors. Com tam­

bé passa amb un centre més instituci­onalitzat com és l’Institut del Teatre, l’Obrador de la Beckett ha entès que el teatre necessita estar actiu, mal­grat no oblidar mai la seva base te­òrica. L’Obrador de la Beckett és viu perquè és actiu, perquè no només és un conjunt d’aules plenes d’alumnes, sinó que és tot un seguit d’espais que miren més enllà de les quatre parets. Miren cap a la planta baixa del carrer Alegre de Dalt, on hi ha el teatre amb una programació contundent, i miren també cap a Europa i cap al món, in­tentant que els autors que es formen a l’Obrador traspassin fronteres i que els de fora posin els peus a Catalunya i també hi deixin empremta.

En definitiva, és normal que un art tan inestable com el teatre tingui en la seva escola certs punts que tronto­llin, que estigui ple d’incerteses i de replantejaments sobre el què és và­lid i el que no ho és. És normal que com a autors a vegades ens pregun­tem si és millor obviar la formació i dedicar-nos només a FER teatre, però si ho pensem bé, ens adonem del valor que té poder comptar amb les eines de contrast i de crítica que ens ha ofert l’Obrador durant deu anys (en el meu cas) i que ens segui­rà oferint mentre existeixi gent tan desequilibrada (i addictiva) com per escriure teatre.