El canvi de paradigma econòmic a nivell mundial ha afectat tots els àmbits de l’estat del benestar i en especial els sectors més febles, com són el cultural i el de les arts escèniques en particular. Les conseqüències d’aquesta precarietat a l’àmbit escènic de Catalunya han deixat en evidència la feblesa de les polítiques culturals sobre les quals s’havia sostingut el sistema teatral els darrers anys. Davant d’aquesta nefasta situació, artistes i programadors s’han vist obligats a apostar per innovadores iniciatives per tal de sobreviure.

 

1. Instal·lats en la precarietat

Un cop caigut el mur de Berlín el 1989, un dels dos blocs que competien per l’hegemonia mundial es desintegra. La supremacia d’Occident es fa palesa a partir del Consens de Washington (1989) i el binomi Thatcher-Reagan imposa un model econòmic mundial dominat pel neoliberalisme que, amb el pas del temps, esclatarà en la crisi financera mundial que patim ara. Sociòlegs, historiadors o bé economistes de la talla de Joseph Eugene Stiglitz, Ian Morris, Niall Ferguson, David Harvey, Jared Diamond, Robert Brenner o Serge Latouche han arribat a la conclusió que ens trobem davant d’un nou paradigma mundial pel que fa al sistema econòmic, polític, i social i, òbviament, cultural.

Aquest model basat en el poder dels mercats qüestiona els mateixos pilars de la democràcia, on uns personatges elegits es veuen molt lligats de mans i peus per poder exercir el seu programa. Per una banda, Brussel·les marca l’agenda i, per l’altra, són les corporacions i grans empreses les que han finançat els partits de forma poc altruista. Però aquest fet no passa per alt a un sector crític de la societat que reclama i exigeix una democràcia real ja! i pren literalment les places per fer-se veure amb la intenció de commoure la societat i provocar una reacció. A Catalunya, a aquest malestar s’afegeix un fet que, encara que no ve de nou, no deixa d’empènyer: l’independentisme. Una opció abonada per les polítiques anticatalanes del PP.

 

2. Com es tradueix aquest nou model en la producció teatral?

  1. Retallades pressupostàries en cultura. En realitat, retallades pressupostàries en totes les prestacions en què es basa l’Estat del benestar: educació, sanitat i, com diem, cultura. A menys poder adquisitiu dels ciutadans, menys recaptació i, per tant, menys prestacions. Els diferents governs, sigui quin sigui el seu color, demanen comprensió als ciutadans a través dels mitjans. Però, què és el que ha de comprendre realment el ciutadà que sovint o bé es troba a l’atur o bé, en cas que conservi el lloc de treball, ha vist reduït el seu sou alhora que cada cop s’adona com s’encareixen més productes bàsics com el menjar?
  1. Augment de l’IVA cultural. Mentre el poder adquisitiu del ciutadà, també de la mitjana-alta burgesia catalana que forma el gruix del públic del teatre català, es veu reduït, el preu de les entrades creix. Corregim! No és tant el preu de les entrades, la qual cosa repercutiria en els beneficis de la sala i de les companyies de teatre. El preu es veu augmentat amb la pujada de l’IVA des del setembre de 2012. El motiu, podríem pensar, és acréixer el cada cop més minso pressupost de Cultura. Si fos així… Però no ho és. Es tracta d’una jugada que només té explicació en el fet que la dreta mai no ha tingut en compte la cultura, per considerar-la un element subversiu i perillós, ja que fa pensar el ciutadà. L’increment de l’IVA no serveix per engreixar les arques del pressupost de l’Estat de forma significativa. Només serveix com a mètode dissuasiu per al públic; un nou mètode de censura encoberta basat, un cop més, en un model de mercat.

 

Aquest panorama desolador ha comportat nefastes reaccions en el sector teatral com per exemple:

  • Tancament de sales. La sala Tallers del TNC durant la temporada 2012-2013, amb les conseqüències que va tenir sobre l’interessant Projecte T6, impulsat per Domènech Reixach i Sergi Belbel.
  • Reducció de temporada. La temporada 2012-2013 del Teatre Lliure se salva in extremis per una gestió de l’Ajuntament d’incloure’l al Festival Grec 2013.
  • ERO temporal al Liceu[1]. Després d’una qüestionada gestió de Joan-Francesc Marco com a director general, el coliseu de la Rambla obre temporada amb un homenatge a Verdi… però en versió concert, sense òperes escenificades. No hi ha diners, asseguren, per a un Liceu de Champions. Marxa el director artístic cap al Teatre Reial de Madrid. Marxa el director del cor, Josep Pons, i el projecte del director musical queda a l’aire.
  • Impagaments de les subvencions. L’empobrida Generalitat es veu incapaç de complir on-time el pagament dels diners compromesos a les companyies[2], amb la conseqüència del creixent endeutament d’unes empreses (per dir-ho en termes estrictament comercials) amb una economia ja molt precària per si mateixa. Sense l’arribada de les subvencions, no són possibles noves produccions. En cas que l’anterior obra hagi tingut (un cert) èxit: què podran fer aquestes companyies la temporada següent? D’aquí que a la temprada 2013-2014 no hi haurà noves produccions de mitjà o gran format a Barcelona, com evidenciava Salvador Sunyer en la presentació del festival Temporada Alta[3].
  • Reposicions. Com a conseqüència, ens trobem davant d’una autèntica allau de reposicions que ja es va anunciar la temporada 2012-2013 i que a la present 2013-2014 no farà sinó augmentar.
  • Les gires. Les ciutats mitjanes de Catalunya han servit de xarxa per a gires i bolos de moltes companyies barcelonines. Durant molts anys, s’ha intentat dinamitzar culturalment les poblacions tant de l’àrea metropolitana barcelonina com de comarques, dotant aquestes ciutats d’infraestructures que van resultar força costoses econòmicament, però també força rentables des del punt de vista polític: excel·lents inauguracions i poca previsió de gestió. Un cop arribada la crisi, aquests mausoleus de la cultura han de romandre tancats per manca de pressupost municipal per fer-los funcionar. Les companyies barcelonines, que es finançaven en gran part amb les gires, veuen que el seu modus vivendi senzillament desapareix. Sumant-hi els fets que hem esmentat més amunt dels impagaments (fins i tot dels ingressos de taquilla) o retards en els pagaments de la subvenció i la disminució de la recaptació en general provocada en part per l’augment de l’IVA, de què viuran les companyies a partir d’ara?
  • Poca presència estrangera. Amb aquest territori aparentment erm, qüestions com la disminució de companyies estrangeres a la programació dels teatres públics poden semblar insignificants, però no hi ha dubte que ens allunyen cada cop més de la realitat teatral europea i internacional.

 

A la recerca de solucions

Les companyies catalanes s’han vist obligades a cercar nous models de finançament per sobreviure. No es tracta d’una solució que al nostre entendre hagi de ser permanent, sinó que es tracta de solucions d’emergència i en tot cas a curt termini. Per exemple:

  1. La implementació del model anglosaxó de crow-funding via internet. Pàgines com verkami ofereixen al públic la possibilitat, sovint amb una contribució poc menys que simbòlica, de participar en la creació d’un nou muntatge amb aportacions que poden oscil·lar entre els 5€ i els 500€ a canvi que el petit mecenes se senti copartícep dels diferents processos de creació, compri les entrades per anticipat o bé obtingui algun gadget del marxandatge.
  2. Les companyies i les sales també s’han llançat al carrer a la recerca de patrocinadors, òbviament també afectats per la crisi. Es tracta d’un model importat dels EUA, on la societat del benestar (o societat providència, per dir-ho de forma francòfona) ha estat sempre sota el model capitalista de «tant tens, tant vals». En aquest model les corporacions i fundacions que ajuden altres sectors, com per exemple la cultura, i el teatre més concretament, obtenen beneficis fiscals. No és així a aquesta banda de l’Atlàntic, on les empreses poden ajudar les companyies, però obtindran molts pocs avantatges fiscals. Tot i que l’actual govern central del PP va prometre en el seu programa electoral una nova llei de mecenatge, aquesta encara no s’ha presentat a les Corts de Madrid[4].
  3. Així doncs, les companyies han cercat un nou model de producció menys «espectacular», és a dir, menys actors i sobretot menys escenotècnia. S’imposen a la cartellera els monòlegs (amb força èxit de públic, per cert), obres naturalistes amb escenografia mínima, quasi simbòlica, que sovint traspassa les barreres del petit format per instal·lar-se a sales més grans, tant públiques com privades. Aquest fet, no obstant, no ha repercutit en la qualitat i, com esmentarem més endavant, sí que ha contribuït a un estil de producció catalana basada en paraula, en l’autor.
  4. Les sales també han cercat de forma més o menys imaginativa solucions al problema etern, però ara essencial, del finançament, implementant fórmules amb prou èxit com la taquilla inversa; i fins i tot, donant-li la volta a la llei, hi ha qui ven pastanagues i regala entrades.

 

Obstinats

Tanmateix, amb aquest desolador panorama i contra tot pronòstic, sorgeixen noves sales. L’exemple més emblemàtic podria ser l’exitosa Sala Flyhard dirigida per l’ubic Jordi Casanovas, poc més que un garatge al barri de Sants que està marcant un estil de creació propi. Altres propostes a l’altra banda de l’espectre com la Sala Fènix, que efectivament sembla sorgir de les cendres d’aquesta societat, dirigida per Felipe Cabezas, un xilè arrelat a Catalunya, amb suficient empenta llatina per engegar l’aventura d’una sala nova al barri del Raval, o l’apertura del teatre Akadèmia a la Diagonal barcelonina amb l’entusiasme de la Mercè Managuerra. Altres propostes de sales ben diferents són els Microteatres, una idea nascuda amb èxit a Madrid i importada per Amparo Miralles que consta d’un teatre amb multisales més petites que el menjador d’un pis de l’Eixample i amb una programació d’obres de 10-15 minuts on s’imposa el primer pla dels actors, un model de multiprogramació que ja havia posat en marxa Josep Salvatella primer a les tres sales de Teatreneu, seguidament a les sales del que fou el Cinema Alexandra, i més recentment al Teatre Aquitània, l’antiga seu de la Filmoteca. Un altre exemple de tants, seria la iniciativa del Tantarantana a l’àtic del mateix edifici del carrer de les Flors, precisament amb aquest nom, Àtic 22, amb una programació que, com el Teatre Gaudí i el Versus dirigits per Ever Martín Blanchet, donen una oportunitat a noves companyies, moltes d’elles en estat poc més que embrionari. Altres iniciatives no menys remarcables serien la Sala Atrium, amb una programació estable de teatre rigorós tant clàssic com contemporani de petit format dirigida per Raimon Molins, o Porta 4.

D’entre totes les sales, volem fer especial esment a la Sala Beckett, que si bé es tracta d’una sala amb prou trajectòria, resisteix l’impacte de la crisi, no només per la seva rigorosa programació, autèntic trampolí de la dramatúrgia contemporània no tan sols catalana sinó també estrangera. La petita sala del barri de Gràcia es traslladarà pròximament al Poblenou continuant i ampliant una labor iniciada per Sanchis Sinisterra i creant escola. Més enllà de la programació de la sala, les aules de l’Obrador i l’Obrador d’estiu dins del marc del Festival Grec de Barcelona, han deixat una empremta indeleble en la dramatúrgia catalana, creant un estil propi que ha anat evolucionant amb els anys. Juntament amb l’aparador del Projecte T6 del TNC i les aules de dramatúrgia i direcció de l’IT, han estat els factors clau que han creat una labor constant i creativa d’un nou estil de dramatúrgia basat en la paraula. Podríem dir que, si bé fins als anys 1980 pocs autors catalans estrenaven les seves obres (remarquem la tasca quasi en solitari de Benet i Jornet), aquest impuls propulsat des de la Beckett va donar fruits tant remarcables als anys 1990 com Lluïsa Cunillé o Sergi Belbel, entre d’altres. Podem dir que avui dia, des dels anys 2000, la proliferació d’autors catalans joves o molt joves té el seu punt de partida a les aules de l’Obrador. Ens referim a dramaturgs tan prolífics com Jordi Casanovas, Guillem Clua, Pau Miró, Pere Riera, Cristina Clemente, Victoria Szpunberg i molts d’altres tan remarcables. No podem parlar d’un estil comú entre ells ja que les temàtiques, tractament, enfocaments i estils són molt personals i difereixen enormement. Pocs denominadors comuns els agrupen més enllà que pertanyen a una generació, almenys des d’un punt de vista cronològic, i l’entusiasme acompanyat sovint d’un èxit que els ha servit de trampolí per estrenar a sales més grans tant públiques com privades i haver estat traduïts i estrenats a altres llengües. Més enllà d’una anàlisi més profunda sobre l’estil o qualitat de les obres d’aquests autors, en aquest article volíem deixar palesa la seva proliferació i embranzida, tan escassa en qualsevol sector de la societat avui dia. Ànim, herois obstinats!

 

Bibliografia

STIGLITZ, Joseph Eugene. El precio de la desigualdad. Madrid: Ed. Taurus, 2010.
MORRIS, Ian. Why the West Rules-for Now. The patterns of history, and what they reveal about the future. Nova York: Farrar Straus and Giroux, 2010.
FERGUSON, Niall. Coloso. Auge y decadència del imperio norteamericano. Madrid: Debate, 2005.
HARVEY, David. Breve historia del neoliberalismo. Madrid: Akal, 2007.
DiaMond, Jared. Colapso. Barcelona: Mondadori, 2007.
BRENNER, Robert. Turbulencia en la economía mundial. Revisat per l’autor el 2006. Traduït al castellà el 2009 i editat a Madrid: Akal, 1990.
LATOUCHE, Serge. Pequeño tratado del decrecimiento sereno. Icaria: Barcelona, 2009.

[1] Diari Ara, consultat el 23/09/2013 (enllaç).
[2] Vilaweb: «El coreògraf Cesc Gelabert, forçat a tancar el seu estudi pels impagaments de la Generalitat», consultat el 17/06/2013 (enllaç).
[3] Web del festival Temporada Alta, consultat el 20/09/2013 (enllaç).
[4] GRAGERA DE LEÓN, F. «El retraso en la Ley de mecenazgo genera una anormalidad legal, según Lassalle», El País, 2 d’agost de 2013, consultat el 2/08/2013 (enllaç).