Per a Feixas, el text és una partitura, alhora que també pot ser tractat com a material. Divideix el procés de creació en tres grans fases: la primera, —més solitària i individual— de gènesi de la primera versió del text; la segona, de reescriptura (fruit d’un treball conjunt amb la direcció escènica), i la tercera, a la sala d’assaig, amb els actors i actrius (el termòmetre definitiu).

 

Per a mi el text és una partitura. M’agrada treballar els textos pensant que són partitures; cada text té una pulsació interna, un batec, una melodia. En els diàlegs això es fa més evident. Es diu: els diàlegs corren, la peça flueix. Quan això passa és perquè la partitura està ben escrita.

Per tant, per a mi el text ha de tenir entitat en si mateix, per si sol. Tenint en compte, però, que un text dramàtic és una peça viva, sobretot perquè estem parlant de textos inèdits que no s’han portat mai a escena i que, així doncs, no s’han posat a prova. La posada en escena tanca el cercle, i del paper a l’escenari hi ha un marge per a la interpretació i la creació, evidentment. És teatre.

Quant a la creació del text, per a mi hi ha tres grans fases: una fase més meva, més solitària, on pareixo el text, la idea, normalment seguint un impuls gens premeditat, que neix de dins, d’una necessitat d’escriure sobre alguna cosa que em neguiteja, o m’encurioseix; normalment és una veu o dues que parlen, dialoguen i encara no sé on anirà a parar tot plegat, llavors estiro el fil i si dóna de si acabo escrivint una primera versió del text, el dono a llegir, el reviso i quan tinc una versió que jo crec que ja té entitat, busco un equip, la producció etc., i si tinc sort i el projecte tira endavant, comença la segona etapa de reescriptura, primer amb la directora o director del muntatge, fent sessions de treball directament sobre el text (aquesta fase és molt important i enriquidora). Jo escolto molt, em refio molt dels directors i directores amb els quals he tingut la sort de treballar, i no sóc gens gelosa del que escric, perquè entenc el text com una partitura i de vegades cal sacrificar fragments, rèpliques, etc. que t’agraden, fins i tot que t’agraden molt, en benefici de la peça, del global. I, finalment, la tercera fase, que és quan entrem a la sala d’assaig. Sentir el text en boca dels actors és un termòmetre que no falla. El que funciona és evident i el que no també. Després hi ha els termes mitjans, que són els que et donen més feina, perquè veus que allò hi ha de ser, però encara no ho has acabat de trobar. Però aquesta fase, si tens confiança amb l’equip i ells confien en tu, és molt divertida. Perquè acabes l’assaig, te’n vas a casa, reescrius, l’endemà tornes, els actors ho llegeixen i de seguida veus si l’has encertat.

Per tant, si el procés és l’adequat, dono per tancat el text un cop s’ha estrenat.

Que entengui el text com una partitura no vol dir que alhora no el vegi com un material. Evidentment, del paper a l’escenari hi ha un marge per a la creació.

Crec que cada text neix amb un destí format, jo almenys no premedito res en aquest sentit. Tot i que últimament intento equilibrar el text seguint l’estructura clàssica: inici, nus, desenllaç. Los tres usos del cuchillo, David Mamet.