1. La innovació no necessita un espai propi. La seva funció és infecciosa, ha de corrompre allò que és vell allà on es troba fins a fer-ho saltar a trossos. Però quan el teatre s’institucionalitza fabrica també la seva pròpia vacuna contra la novetat, contra tot allò que pot posar en qüestió el sistema de valors simbòlics que la institució construeix. Aquesta vacuna és doble, o potser són dues vacunes. Una per a les persones, una altra per als espais. Vacuna contra persones perilloses: funcionarització. En diversos graus i mesures, que altrament no funciona la teoria de la pastanaga a la punta del pal. Aquell qui no obté subvencions en vol tenir. Aquell qui en té desitja viure totalment a costa del pressupost. Vacuna contra espais perillosos: l’especialització, la segregació. Si hi ha un espai per a les coses noves, la novetat deixa de ser un risc per convertir-se en gènere. Cal posar un nom a la cosa? En direm “noves tendències”. Està bé així?

2. El perill al qual s’enfronten totes les sales que, arreu de l’Estat, han posat en comú la denominació de “sales alternatives” és, en primer lloc, aquest. Convertir-se en l’espai de la novetat, de les “noves tendències”. El perill és equivocar-se a l’hora d’avaluar el propi potencial, pensar-se que és un potencial estètic, “alternatiu”, quan és un potencial social. Les sales convertides en catacumbes són l’espai de la mort, les sales convertides en focus d’irradiació són un moment del canvi.

3. Fa un quart de segle, el Teatre Independent, sota el signe de la grupalitat, de l’antifranquisme, de la ruptura amb les idees apreses, es va convertir en el germen de tots els canvis que per bé i per mal han sofert el teatre de l’Estat Espanyol. Avui, sota el signe de la individualitat, l’èmfasi de l’accent recau sobre les sales, sobre els espais de trobada. El problema no és nodrir un “nosaltres” resistent amb discursos alternatius, el problema és construir un “nosaltres” —molts “nosaltres”— a partir de la creativitat de tots els “jo” que se senten fora de joc.

4. Que les sales es poden convertir en l’esquelet d’un circuit diferent, per on circulin produccions arriscades i petites que tenen dificultats de trobar-se amb el públic en altres espais? Potser sí, Tot això està molt bé. Però la seva virtualitat més important no és aquesta. La seva força rau en la seva condició de llocs de trobada, l’intercanvi, d’assaig, d’estudi. Si de les sales sorgeixen escriptures noves que conquereixen públics dins i fora de les sales, si les sales alimenten les necessitats de reflexió d’uns artesans, d’uns professionals, d’uns artistes que no es reconeixen en l’esquema dominant de la producció i distribució de l’art, si les sales fan créixer l’exigència d’un públic nombrós i crític, si les sales són un espai d’intercanvi d’experiències nacional i internacional, que trenca les fronteres de distribució imposades per unes estructures culturals estretament nacionalistes, aleshores seran la punta de llança de la renovació del teatre en uns temps —com tots— difícils.

5. Però ho poden fer, tot això, les sales? Ho volen fer? Uns espais marginals i minoritaris, no estan condemnats d’entrada a la impotència? Dependrà, en bona mesura, de com entenguin la seva marginalitat, la seva condició minoritària.

Tenia un amic que repetia sovint aquest aforisme: “les minories creixen, les majories es podreixen”. Si les sales no poden fer créixer les minories fins a rebentar els límits de les seves quatre parets, no hauran servit per a gran cosa.

6. El teatre és un espai solitari i solidari. Perquè sap millor que ningú que la solidaritat no és una manera de combatre la solitud, sinó l’única manera de donar-hi sentit.

7. Tot això és un modest homenatge als esforços de: Cambaleo, Triángulo Cuarta Pared, Artea, Ensayo 100 Teatro (Madrid), Teatre Malic, La Casona, Sala Beckett (Barcelona), Atelier 24, Trapezi (València), Aula de Teatro (Málaga), Sala Arbolé (Saragossa), Sala Niessen (Rentería), que s’han reunit per parlar dels problemes comuns, i també als espais que ja existeixen i no figuren en aquesta llista, i als que encara no existeixen, però que naixeran com a fruit de generosos esforços. Perquè siguin realment un dels rostres del futur.