El panorama del teatre a Itàlia es pot catalogar segons una radiografia determinada per una “circular” del Ministeri de Turisme i de l’Espectacle que, en espera des del 1945 d’una “llei” orgànica, disciplina i subvenciona tot el teatre italià, en diversos sectors: del teatre estable de gestió pública al de gestió privada, de les grans companyies comercials a les més petites, dels centres de teatre de recerca a les companyies de recerca i els que s’ocupen del teatre per nens (de zero a setze o més anys). Des de fa una dècada els centres, que aquesta última temporada han quedat reduïts a una dotzena en tota la nació per limitacions financeres de l’Estat, s’ha definit a Itàlia com els teatres (llocs físics d’almenys dues-centes localitats) on s’haurien d’identificar els espectacles més innovadors del panorama de la recerca teatral italiana i internacional.

De Milà (C.R.T.) a Palerm (Teatro Libero), de Pontedera (Centro di Recerca) a Udine (Centro Servizi e Spettacolo), de Mòdena (Drama) a Nàpols (Teatro Nuovo), només per citar-ne alguns, es desgranen els recorreguts dels llocs específics de les companyies de recerca: companyies que són produïdes pel centre mateix, o companyies subvencionades autònomament per l’Estat i que són “allotjades” als centres. Cada centre es caracteritza a més per una identitat pròpia específica de treball; de les recerques sobre les dramatúrgies contemporànies a les de les escriptures escèniques. La planificació anual caracteritza fins i tot el mètode de treball dels centres en el territori on treballen per una relació continuada amb el seu públic i ambla formació d’actors joves. Alguns centres tenen una escola d’interpretació pròpia, d’altres estan especialitzats en els projectes de teatre internacional amb artistes estrangers, d’altres organitzen veritables temporades de teatre de recerca amb espectacles de producció pròpia, espectacles produïts per altres companyies italianes o estrangeres.

Alguns centres organitzen fins i tot festivals com el de Palerm (Incontroazione), Polverigi (Inteatro), etc.

Les dificultats financeres i d’identitat en què es troben aquestes centes són, al meu parer, atribuïbles a una política cultural discutible portada a terme pel Ministeri de l’Espectacle amb la complicitat dels mateixos professionals teatrals italians (associats de manera autònoma i convergent en l’AGIS, Associazione Generale dello Spettacolo).

De fet, si per una banda els centres són reconeguts com a llocs específics per al teatre de recerca, per l’altra l’Estat també reconeix als teatres estables de gestió pública el deure d’ocupar-se de recerca. Si un centre té una identitat de teatre de recerca, no pot ser homologat de cap de les maneres als teatres de gestió pública o a les companyies comercials en el pla de les obligacions productives i de l’activitat mínima a desenvolupar per poder tenir dret als finançaments de l’Estat. Així, a Itàlia, el risc constant que es viu és el de l’homologació de la identitat de les estructures teatrals, que es distingeixen les unes de les altres sobretot pel nombre de “zeros” dels pressupostos i també pels noms dels actors, dels directors, només de vegades pel projecte cultural. La llei natural segons la qual el peix petit és menjat pel peix gros és desgraciadament la comparació que en aquests moments em ve al cap d’una manera dramàtica per constatar com en un moment de crisi econòmica que a travessa no només Itàlia sinó el món sencer són certament els petits teatres els qui corren el risc de tancar.

I els centres es troben avui a Itàlia en un camí molt perillós, perquè precisament corren a risc de deixar de ser als llocs específics de la recerca teatral.