Herzen, un gran filòsof rus del segle XIX, va dir que “la literatura, per a un poble privat de llibertats socials, és l’única tribuna des de la qual un escriptor pot expressar obertament els seus pensaments”. El mateix es podria dir del teatre rus. Gògol, quan va escriure el seu Inspector, somiava que després de l’estrena l’espectador es posaria pensatiu i l’obra el deixaria espantat, que el teatre seria capaç de transformar la societat… però quina decepció en veure que tot continuava com abans!

Què passa amb el teatre rus a l’alba del segle XXI? Els teatres grans, que han estat subvencionats molts anys per l’estat, viuen una crisi. És la crisi del sistema de repertori, de companyia fixa, a vegades de 80-100 persones tres quarts de la qual són a l’atur però que continuen cobrant, i també és la crisi dels directors.

A partir dels anys 60 apareixen els teatres-estudis com a alternativa als teatres estatals. Era l’època de Khrushex, del “desglaç”, quan la gent, per primer cop durant molts anys, es va sentir lliure.

Van ser estudis els de l’Oleg Efremov o de Yuri Liubimov. Després, aquest es van transformar en teatres: la companyia d’Efremov en Sovriemennik, la de Liubomov en Taganka. I aquests teatres durant una llarga temporada han estat el símbol de les tendències progressistes en l’art i en la vida social. Era una època de nombroses companyies estudiantils que, als anys 70, quan la censura i el control van créixer, van anar morint. Més o menys a la mateixa època van aparèixer les companyies “de soterrani”, en el sentit figurat i literal de la paraula. La seva actitud tenia a veure amb la dels pintors del carrer Màlaia Grusínskaia: una avantguarda bastant innocent, amb interès per Occident, amb algunes escenes una mica més atrevides i, en fi, amb aquella atmosfera de la bohèmia que tant faltava en la societat.

Mentrestant l’art de veritat, malgrat o potser gràcies a les prohibicions, es feia als teatres estatals. Per exemple, cada estrena d’Anatolii Efrós, director del teatre Na Màloi Brònnoi, va ser un esdeveniment important de la vida cultura i social durant molt de temps.

Al començament dels anys 80, al final de la famosa època d’estancament, apareixen nombrosos teatres petits. Són Teatre-estudi Txelovek, Sfera, Teatre de Yugo-Zàpadm Teatre sobre taulons. Durant un temps l’interès de la crítica i del públic es va concentrar allí. Els teatres estatals semblaven avorrits, plens de pompa i propaganda oficial. Atreia la intimitat, els espais petits, la possibilitat de canviar la imatge del teatre. És clar que el nivell era molt variat: des d’espectacles brillants fins a propostes cursis, males imitacions del teatre occidental. El teatre soviètic havia de pagar els seus deutes; el teatre de l’absurd, que fins feia molt poc es considerava, com als temps de Stalin la cibernètica, una ciència falsa; recerques de noves formes, noves decisions plàstiques i escèniques, síntesis de música, dansa, pantomima, etc. i cada vegada més es podien veure els actors nus, primer molt delicadament, després amb més franquesa, fins que va aparèixer el primer teatre eròtic, de Demídov.

Més tard es va produir una selecció natural. La major part dels teatres petits va desaparèixer. Paral·lelament creixia l’interès pels escenaris petits dintre del teatre gran. Així va néixer la sala petita del teatre de Mossoviet, de 180 seients, amb Calígula de Camus. La Restauració de Mendoza també va ser estrenada aquí. Hi ha la Sala de càmera del teatre dramàtic de Moscou, que es dedica preferentment a les obres russes, i altres.

Mentrestant molts directors famosos, com roman Viktuk o Anatolii Vassiliev, no tenen local propi. Actualment a Moscou hi ha pocs teatres petits, més o menys coneguts: el Teatre-estudi de Marc Rozovski, el Teatre-estudi d’Oleg Tabakov, el Teatre-estudi Artist i Teatre-estudi Escola de la peça moderna. Tots aquests teatres tenen el seu local, el seu repertori i la seva companyia.

Parlant del repertori, ara es nota una tendència molt curiosa: pràcticament tots aquests teatres petits estan muntant obres de clàssics russos: Karamazin, Gontxarox, Bulgàkov, Txèkhov. Només Oleg Tabakov prefereix els francesos: Sartre i Molière. El teatre Artis es dedica més a la poesia —té espectacles unipersonals basats en l’obra d’Essein o de Tzvetàieva…

Actualment als teatres petits es produeix la descomposició dels estereotips teatrals i, també, la superació del sistema Stanislavski, perquè el teatre d’avui requereix altres conceptes, recerques de teatralitat, intimitat, paraula… I sembla que el més interessant en la vida teatral d’aquest expaís naixerà en espais petits.