La situació del teatre a Alemanya és ben diferent de la situació aquí. El teatre públic és molt fort: als països de l’oest n’hi ha 80, a l’est 60 teatres públics més, que tenen de vegades un pressupost molt alt. Aquests teatres són normalment edificis equipats amb una tècnica moderna, amb companyies estables d’entre 25 i 60-80 persones, sovint amb dos grups —drama i teatre musical (fins i tot una orquestra), ajudants de direcció, dramaturgs, apuntadors, regidors, amb un equip tècnic, amb una administració, amb tallers— 450 persones en un teatre mitjà. Normalment tenen un repertori: cada dia fan una funció diferent.

El teatre experimental es fa sovint allà perquè estan segurs i perquè sovint els teatres tenen petits espais, tallers, escenaris d’assaig per a un públic limitat. Peter Stein feina els seus primers experiments a Bremen en un teatre convencional. O el Schiller Theater, un teatre molt important, feia el Macbeth a la seva Werkstatt, al seu taller.

Berlín té 3,35 milions d’habitants. Un dissabte qualsevol de 1992 es poden veure 108 funcions teatrals, 39 de drama pur, d’altres d’òpera (tres teatres), operetes (dos teatres), revista, cabaret. Una programació molt rica. Les fronteres entre teatres públics i “lliures” són fluides. Per exemple hi ha un teatre “alternatiu” molt vell, els Vaganten. Potser té semblances amb la Sala Beckett. Aquest teatre existeix fa més de trenta anys, no ho sé. O el Grips-Theater. Aquí coneixem alguna de les seves obres a través del Teatre de l’Ocàs sobre la direcció del tàndem Vilardell-Casamajor (Tira’t de la moto, o Línia Roja). Un teatre per a gent jove, nascut els anys 60 amb l’educació alternativa. Avui és també un teatre molt reconegut i, és clar, amb subvencions públiques. Aquest teatre representa les obres de Volker Ludwig, que també és un dels caps del teatre. Tracten problemes importants de la vida per als nens, per exemple una convivència millor amb els immigrants, o l’holocaust, o l’emancipació de les noies. També és alternatiu el BAT, el teatre de l’Institut del Teatre de Berlín. Allà els alumnes de tercer i quart curs fan funcions públiques que sovint tenen un gran interès.

El final dels anys seixanta va ser molt favorable per als “grups lliures” a l’oest. Buscaven llocs alternatius, fàbriques velles, cinemes, soterranis, carpes. En aquell temps volien respondre als problemes socials, lliures de les pressions d’un teatre públic. El principi dels 70 en va ser l’apogeu. El teatre més conegut era la Schaubühne amb Halleschen Ufer. Peter Stein i Klaus Michael Grüber venien amb actors joves que coneixien del treball a Bremen, i feien un teatre inspirat en les lliçons de Brecht i del teatre progressista d’aquell temps. Avui actua en aquell edifici dels anys 50-60 —una caixa d’assegurances, crec— la Theatermanufactur, potser l’últim grup polític, però que té més dificultats per imposar-e als gustos del públic d’avui. No oblidem els principis de Rainer Werner Fassbinder a Munich. Començava en aquell temps amb un grup, Action Theatre, i establia després l’Antitheater, amb actors que van treballar fins a la seva mort amb ell, Hanna Schygulla, Irm Hermann, Harry Baer i d’altres. Representaven les seves obres i després les convertien en pel·lícules (Vatglmacher). Això a l’oest.

L’est era diferent. Nosaltres, és clar, també estàvem excitats, i teníem ganes d’independència, però a la RDA la pressió política no permetia grups independents. Un teatre com el de Grotowski, una vida teatral com a Oraga o Budapest era impossible. Cada grup necessitava un “responsable polític”. Per això les alternatives eren als teatres públics. Amb la pèrdua de poder dels estalinistes, els últims anys, començaven activitats en cases de cultura, en clubs de joventut, amb els teatres amateur. Però sovint hi havia prohibicions o denúncies de censura. (Recordo que, quan feia amb els alumnes de la Universitat de Leipzig La xinxa, de Maiakovski, una comissió de quaranta persones va demanar divuit canvis). A Berlín va néixer el grup Zinnover, inicialment titellaires, que feia creacions originals, imaginacions surrealistes sobre la vida actual. A Dresden va començar a treballar en una casa de cultura el teatre Schnicht. I a Berlín també hi havia teatre sota la protecció de l’església. Un grup, el MedeaTheater, va anar fugint, persona rere persona, a l’oest i va continuar allà.

Avui hi ha molts locals independents, 65 locals. Sovint fan cabaret, una tradició alemanya, cabaret polític o literari, o revista, també tradicional. Però molts fan teatre experimental, i molts també teatre convencional. Es concentren al centre de la ciutat. Un nucli és el Kreuzberg, el barri “alternatiu”. Allà viu encara el seu públic, encara que els anys 70 també allà són passat. Hi ha un complex de cases i fàbriques amb formes de vida alternativa, d’una convivència alternativa. També hi ha artesans, i teatres. Els “amos” són grups, cooperatives, que de vegades tenen el suport de l’ajuntament. I també altres grups estrenen allí. No són rics.

A l’est, després del canvi, han nascut molts grups i busquen espais. Hi ha les velles cases de cultura, que ara necessiten una nova justificació; un exemple és el Teatre sota el sostre amb un petit espai en unes golfes. Aquests espais mostren creacions pròpies o fan muntatges experimentals de textos convencionals. Troben subvencions de la ciutat o treballen sense res amb un gran entusiasme.

L’escena teatral és tan diferenciada que és difícil de dir on comença i on acaba l’escena alternativa.