Si el Malic, el teatre més petit de Barcelona, és considerat avui en dia com a un teatre de butxaca, no és degut tant a una voluntat expressada de partida com a la conseqüència lògica de la seva realitat física per una banda i del tipus de programació que ha portat a terme per l’altra.

Concebut en un principi com un teatre de marionetes, de seguida es va veure la necessitat d’obrir les seves portes a altres modalitats escèniques que s’adaptessin al seu espai. Els quatre primers anys del Malic foren així uns anys d’aprenentatge que servirien per situar-se en el panorama teatral de la ciutat. Desfilaren pel teatre una pluralitat d’espectacles de tota mena, amb l’únic criteri d’una simple afinitat personal i artística respecte a les propostes programades, intentant mantenir com una mena de leit motiv la presència més o menys intermitent d’espectacles de marionetes. Uns anys durant els quals es definí la línia del teatre, sense que en cap moment existís cap tipus de discurs previ que justifiqués o definís la seva programació.

Aquesta definició va arribar més endavant, gràcies a la troballa de la fórmula teatre de butxaca, l’ambigüitat de la qual venia com anell al dit per adjectivar una línia que precisament es definia pel refús a tota definició concreta i per tant estreta. Continuant de fet la línia iniciada els primers anys, aquesta fórmula uneix per una banda les característiques d’espai pròpies de la sala, i de l’altra la varietat de les propostes de la seva programació mentre que a la vegada ofereix la possibilitat d’elaborar un discurs capaç de donar un cert sentit teòric a una oferta teatral difícil de tenir-ne.

Definit com un gènere teatral que, sense ser-ho funciona com si ho fos, el Teatre de Butxaca estableix una mena de camp metafòric que dóna cabuda a la varietat escènica per la que el Malic sempre ha apostat. Tot hi cap en aquest fals gènere del Teatre de Butxaca: l’òpera, la marioneta, la màgia, el teatre actoral, el teatre de text, el cabaret, la dansa, la música… Potser el mateix enunciant de la fórmula amaga en si part del secret del seu èxit: relacionar el teatre amb la “butxaca” constitueix una informalitat i una ironia, una petita irreverència que encanta especialment un públic jove o simplement ansiós de trobar transgressió en un art que sempre n’ha tingut i que ha deixat de tenir-ne a causa de la seva submissió a la cultura, a l’oficialitat institucional o a la simple comercialitat plebea. Aquesta informalitat de la paraula “butxaca” ens parla també de quelcom petit però viu, personal i fins íntim, a la vegada que ho relaciona amb la picaresca econòmica del que es busca la vida. També indueix a pensar en un tipus de teatre casolà, d’alcova, improvisat, tret de la màniga, intranscendent, fet per a l’ocasió, o simplement en quelcom secret i misteriós. Parla de sorpresa, ja que mai es pot saber el que és capaç de treure’s de la butxaca, ni el que s’hi amaga. La paraula mateixa sona castissa, facilona i popular, i per tant simpatia i poc pretensiosa. Buscant encara significacions més llunyanes, la fórmula ens suggereix allò que de paral·lel, d’insòlit i d’ocult encara hi pot haver a les butxaques del teatre. I també a les butxaques és possible amagar l’inconfessable i l’escatològic, el brut i el privat, de manera que buidar-se les butxaques en públic pot ser tant un strip-tease metafòric de si mateix com un rar cabaret de l’ànima.

La necessitat sociològica dels últims temps de disposar d’uns espais íntims per a la comunicació teatral, davant l’empatx evident del teatre estàndard basat en la sofisticació tècnica i pressupostària pròpia d’un país de nous rics, ha fet que el Malic trobés unes simpaties i un cert recolzament popular que difícilment era possible imaginar en un principi, donades les mides de la sala. Però aquests factors: informalitat, familiaritat en el tracte amb el públic, així com la proximitat mesurable en pams respecte dels actors en l’escenari, són potser les claus que expliquen l’interès creixent que ha despertat als últims anys.

De fet, és normal avui en dia llegir als principals diaris del país articles dedicats al fenomen del petit format o de les sales alternatives. Les raons d’aquest interès són moltes i òbvies i seria repetir-se insistir-hi massa. Des de l’òptica dels qui gestionem el Teatre Malic, aquesta coincidència del nostre projecte amb una determinada realitat sociològica del moment és una cosa positiva que sens dubte ens afavoreix, però no deixa de ser també quelcom circumstancial. Magnificant-ho i fins i tot ideologitzant-ho, com alguns intents semblen voler fer, és sense dubte enganyar-se i substituir simples realitats per quimeres.