D’INICIS dels setanta fins a ben avançada la dècada dels vuitanta, la realitat teatral catalana es caracteritzà per la significativa absència en els escenaris de textos dramàtics catalans contemporanis, bàsicament substituïts per muntatges autòctons de caràcter col·lectiu i no específicament textuals, així com per les traduccions de determinades obres de la tradició universal. Així, durant aquest període entitats de finançació pública com la companyia de Josep M. Flotats, i el Centre Dramàtic de la Generalitat, empreses privades amb vocació pública com el Teatre Lliure i companyies estrictament privades no van contemplar en cap moment la possible raonada presència del teatre català de text dels últims anys en les respectives programacions i repertoris. Avalat, tot plegat, per la manca de debat públic i de suport explícit a la literatura dramàtica catalana a través dels mitjans de comunicació i de la crítica literària, i per la inutilitat d’uns guardons -el premi Ignasi Iglésias, sobretot- quant a la immediata viabilitat escènica de les obres guanyadores. Més encara: una proposta experimental com fou la del Teatre Obert, a càrrec del Centre Dramàtic de la Generalitat, destinat a la promoció de nous autors, fou tallada radicalment per l’Administració -tot i alguna descoberta de relleu com Deixeu-me ser mariner (1985) de Serra i Fontelles- per raons diverses, entre les quals cal no desestimar les d’ordre pressupostari.

Dins d’aquest context i amb motiu de les Jornades que, sota el nom de La dramatúrgia catalana actual: autors i directors, es celebraren a Vic el novembre de 1986, Jordi Teixidor publicà a El País (13-IX-1986) l’article Una generación sin teatro? on es despatxa a gust a propòsit del bandejament i de l’arraconament dels escriptors dramàtics catalans en els últims temps, tot desplegant-hi una colla de tòpics: la inutilitat cultural del teatre dramàtic, la dificultat de ser representats en condicions inequívocament professionals, car “cuando lo hacen es de una forma casi clandestina y con medios irrisorios”; la possible mediocritat d’una tradició que, durant el règim franquista, no havia pogut desenvolupar-se amb plena normalitat. I la consideració final: “Cabe preguntarse, por tanto, cuántas generaciones sin dramaturgos tenemos por delante, con la esperanza de que un futuro Santiago Rusiñol esté actualmente en la E.G.B. Por lo menos.”

¿Quina és la situació del teatre català cinc anys després del text escrit per Jordi Teixidor? D’entrada, es manté l’hegemonia, considerablement assentada, del teatre no-textual -El Tricicle, Els Comediants, La Fura dels Baus…-, paral·lela al reforçament d’espectacles, com els d’Els Joglars o La Cubana, on el text hi és, eixalat, però dels cànons convencions del gènere. Hem de consignar una novetat: de fa tres o quatre temporades el Teatre Lliure i, de forma especial, El Centre Dramàtic de la Generalitat han decidit atorgar un relleu cada cop més exclusiu a la producció dramàtica catalana; un criteri que ha estat seguit per altres instàncies públiques i privades i que ha permès, entre altres aspectes, la recuperació per a l’escena d’autors promoguts en els seixanta com Josep M. Muñoz Pujol, Jordi Teixidor, Josep M. Benet i Jornet, o Ramon Gomis. De fet, la desaparició de Salvador Espriu (1985), de Joan Oliver (1986) i de Manuel de Pedrolo (1990), així com la pràctica inactivitat de Joan Brossa com a “poeta escènic” deixa a mans dels escriptors sorgits o promoguts en els anys seixanta -que ja han depassat amb escreix la quarantena, i més i tot- la màxima representació de la literatura dramàtica catalana. Un grup d’autors que, en la seva majoria, han derivat al llarg dels anys vuitanta cap a una rectificació substancial de les formes, de les tècniques i dels continguts temàtics dels seixanta/setanta, quan hom arribà a confeccionar els respectius universos dramàtics sota l’empara i estímul amb matisos i anostraments de Brecht i el teatre èpic.

Efectivament, les últimes peces editades o estrenades d’aquests autors han vingut a substituir la reflexió sobre la col·lectivitat en favor del tractament del món individualitzat, interioritzat, de l’Home que, ferit i abandonat pels déus, enyora els bells però alhora falsos dies d’antany. Així, en els últims anys de la dècada, el retorn o la presència d’un gènere com la comèdia ha pres cos en obres com Ni tan alts, ni tan rics… (1985), de Manuel Molins; Indian Summer (1987), de Rodolf Sirera; Capvespre al jardí (1987), de Ramon Gomis, o Ai!, Carai! (1988), de Josep M. Benet i Jornet, en què hom ha reflexionat i valorat amb la mínima perspectiva necessària el passat immediat en l’ordre personal o col·lectiu -quan il·lusòriament cregueren en la Revolució- de la qual recullen ara uns fruits tirant a corcats o podrits, les cendres. A banda d’aquest decantament cap a la comèdia, cal remarcar altres textos com Cavalls de mar (1986), de Rodolf i Josep Lluís Sirera; El somriure de marbre (1988), de Miquel M. Gibert, i Vador (1989), de Josep M. Muñoz Pujol, en què la renovació temàtica fa parella amb la investigació de les formes i de les tècniques teatrals emprades. I, de manera especial, dos textos: Residuals (1989), de Jordi Teixidor, i Desig (1989), de Josep M. Benet i Jornet, on els temes de la vellesa terminal i de la fugacitat de l’amor respectivament s’articulés a través de formes força distintes de les que tots dos havien conreat anteriorment, amb un tractament essencialitzat de l’espai i del temps, i un significat relleu del monòleg interioritzat, entre altres aspectes.

La dècada dels vuitanta no ha estat, per altra banda, gaire esplèndida ni gaire rica des del punt de vista estètic i ideològic pel que fa a l’aparició de nous textos dramàtics escrits per joves escriptors, nascuts a les darreries dels cinquanta o en els seixanta. De fet, les primeres aportacions d’aquests joves es produïren a partir de 1986, tot coincidint amb els inicis de la restitució gradual i de la reconsideració intel·lectual i social de la figura convencional de l’autor dramàtic. Sergi Belbel, Joan Barbero, Toni Cabré, Francesc Pereira, Joan Cavallé, o Lluís-Anton Baulenas en configuren la mostra. Fins al moment, de tots ells, és en Sergi Belbel on podem veure encarnat el relleu necessari de les promocions anteriors, si bé en una orientació professional, ideològica i estètica absolutament deslligada de la tradició autòctona, mentre que, posem per cas, la línia apuntada per Joan Barbero a Vint per vint (1989), una comèdia de costums urbans sense gaires pretensions artístiques, s’ha diluït actualment a través del seu treball com a guionista cinematogràfic.

Belbel ha esdevingut, doncs, ja en 1991, mal que li pesi, un referent històric necessari semblant al que van representar el seu moment la desclosa d’autors lligats a l’experiència del teatre independent. Sense renegar en absolut de la paraula, ni del reconeixement de la tradició universal, la seva obra s’inscriu en una determinada orientació del teatre contemporani més immediat, explicitada en els noms de T. Bernhard, B-M. Koltès, David Mamet, Heiner Müller, o Sam Shepard. A diferència dels qui l’han precedit, Belbel se’ns mostra com un autèntic escriptor per a l’escena, descobert sobretot a Elsa Schneider, premi Ignasi Iglésias 1987, i clarament ratificat en textos posteriors com Tàlem (1989) o Carícies (1991). L’empremta belbeliana l’hem pogut copsar ja a Desig, de Benet i Jornet, i probablement ens expliqui força també Nus (1990), l’últim text de Joan Casas, guardonat amb el premi Ignasi Iglésias 1990.

Tot i que la literatura dramàtica continua sent menystinguda i bandejada per la crítica literària a l’hora d’analitzar la producció de la dècada anterior -vegi’s Literatura catalana dels vuitanta (1991), d’Àlex Broch-, fins al punt de manifestar Joan Orja a Fahrenheit 212 (1989), “que el gènere sembla extingit, o gairebé” (pàg. 101); d’ençà 1986, el paisatge de la literatura dramàtica s’ha modificat substancialment. Uns quants fets ho certifiquen: canvi gradual o radical dels organismes i de les entitats públiques i privades sobre el tema; reconsideració de la viabilitat escènica de les obres guardonades els últims anys amb el premi Ignasi Iglésias; consolidació de determinats autors dels seixanta; aproximació al teatre de text d’escriptors procedents d’altres àmbits literaris com la narrativa (Eduard Mendoza, Montserrat Roig), o la poesia (Narcís Comadira); l’aparició de Sergi Belbel…

Al capdavall, l’únic que desconeixem avui és en quins cursos d’E.G.B., de B.U.P., o d’Universitat es troben els Santiago Rusiñol, Josep Maria de Sagarra, Joan Oliver, Josep M. Benet i Jornet…, del futur. Que sorgiran, però, cal no dubtar-ne en absolut.