Així com el número passat interrogàvem sobre el seu ofici una mostra prou ampla d’autors, aquesta vegada la coherència ens obliga a proposar un qüestionari similar a un cert nombre de directors. No hi busquéssiu els “consagrats”, no els hi trobareu. Ens ha semblat més interessant que contestessin els d’incorporació més recent o que, en qualsevol cas, ben rares vegades han expressat —és el cas d’Iva Vigatà— les seves opinions en públic.

Pausa els ha plantejat les preguntes següents:

1. Per què tries un text?
2. Per quins motius acceptaries o no un encàrrec?
3. ¿Com jerarquitzaries els diferents aspectes d’una posada en escena (repartiment, direcció d’actors, escenografia, so, etc.)?
4. ¿Com entens les relacions amb els altres col·laboradors?

 

Sergi Belbel

  1. Perquè, senzillament, o era meu o era un text que m’encantaria haver escrit.
  2. Si l’encàrrec és oferir-me la producció d’un tet meu o un text que m’encanta, l’accepto.
  3. M’és molt difícil respondre a aquesta pregunta, el text és la primera pedra, els actors són l’essencial i els altres elements de l’espectacle (llum, escenografia, vestuari, música) formen un tot indissociable.
  4. Harmonia; tot a l’entorn d’una mateixa cosa (l’obra, o la dramatúrgia, o el muntatge…).

 

Luis Miguel Climent

  1. Por muy diversas circunstancias, pero con una condición fundamental: que haya algo en él que me movilice a descubrir qué es.
  2. Es difícil responder a esta pregunta estando inmerso en una aventura teatral como la que me ocupa desde hace años (léase El Teatro Fronterizo – Sala Beckett), y que conlleva —muchas veces— postergar necesidades creativas, en función de la pragmática d ella supervivencia del proyecto. En todo caso, si llegara el momento, agregaría a la condición de la pregunta anterior el factor humano. No sólo se hace teatro con dineros s instituciones, sino, y fundamentalmente, con personas.
  3. Los actores y el trabajo con ellos es lo primero. Descubrir en cada nuevo proyecto cómo abordar el trabajo actoral. Explorar, junto con las acciones, las palabras y entresijos de la propuesta textual, los personajes y las acciones, las palabras y la iluminación, el vestuario, etc.; pero no como elementos aislados, sino formado un todo cuyo eje son los actores.
  4. El factor humano asociado al factor creativo. O viceversa. Pienso que en el teatro “profesional” (entre comillas y en el sentido más funcionarial de la palabra) estos dos factores tienden cada vez más a la disociación y al alejamiento. Por eso defiendo un teatro “aficionado” (entre comillas y en el sentido más artesanal de la palabra) en donde lo más importante sea la aventura creativa común y no el funcionariado teatral.

 

Moisès Maicas

  1. Perquè la seva poètica m’alimenta.
  2. En realitat no m’ha passat mai, per tant m’és difícil de respondre. Depèn molt de l’encàrrec, de vegades poden ser suggerències molt atractives. En el cas que trobés problemes a l’hora d’acceptar-ne un crec que caldria mesurar el grau de prostitució que requerís respecte a les satisfaccions que pogués aportar i els seus condicionants: que d’alguna manera no deixés total creativa, per imposició del repartiment, de l’escenògraf, d’una estètica. De totes maneres trobo que l’ús de la paraula encàrrec té unes connotacions una mica negatives, té un sentit gairebé més comercial que artístic.
  3. La primera cosa més important és la poesia. La segona, que el treball teatral es produeixi amb la intensitat necessària per tal d’arribar d’una forma justa a l’escenificació d’una escena, una idea, una proposta. La jerarquització és la mort, no existeix en el teatre. La jerarquia és relativa, el públic rep determinat element d’un espectacle teatral d’una forma més intensa i real que d’altres, i és variable en espectacles diferents. En el treball teatral no n’hi ha d’haver cap. No m’agraden els egocentrismes fora de personatges com Kantor per exemple, personatges especials. Per a mi és més interessant l’energia creativa de grup, conjunta.
  4. Qualsevol resposta depèn de les circumstàncies. L’ideal és generar un espai creatiu comú on ningú se senti per sota de ningú, on les idees creatives se sumin i es multipliquin, que es produeixi el clic, és a dir, que les diferents persones comparteixin un espai comú sense haver de perdre la seva personalitat. I això és el més difícil en el teatre: trobar un espai d’harmonia per crear una obra unitària.

 

Josep Maria Mestres

  1. Em fio molt de la primera lectura i de les primeres impressions que en rebo. Sovint la tria és una qüestió intuïtiva. El text ha de suggerir-me alguna cosa especial que em motivi i que tingui un contingut social vigent.
  2. L’acceptaria sempre que del text se’n pugui fer una lectura que em permeti explicar alguna cosa que m’interessi, si convé donant-li la vota i, si això és possible, sense anar-hi en contra. Del text, voldria que no s’allunyés del plantejament estètic que m’és més o menys propi. No podria acceptar la posada en escena d’un text sense un mínim contingut social i/o literari; em semblaria una activitat de “marxant” i penso que no és aquesta la nostra feina.
  3. No m’interessa el muntatge d’un espectacle si no és a partir d’un text: podria prescindir de l’escenografia, per exemple, però no del text. Després vindria l’actor, l’espai, el vestuari, la llum
  4. Deixo molt que hi diguin la seva. Intento establir d’entrada una “línia” feta d’intuïcions i de propostes puntuals (un color, un so…), però mai no forçaria un creador a seguir una solució imposada. Per descomptat no tinc cap inconvenient a incorporar una idea d’un col·laborador si és millor que la meva.

 

Pere Sagristà

  1. Generalment, solc treballar d’una manera condicionada a les circumstàncies de cada moment, a la realitat que m’envolta i de la qual jo disposo. És una forma de treballar que m’agrada o que ha acabat agradant-me. Difícilment sabria muntar una peça que, a la vegada que m’agradés, em permetés disposar de totes les facilitats, ja siguin econòmiques o de recursos humans. M’agrada assajar en un menjador d’alguna cosa pel fet de no disposar d’un local propi per fer-ho. Per això, pel mateix motiu, elegeixo textos adaptables a aquestes circumstàncies de les quals parlava. Quan el tinc, sempre em faig la mateixa pregunta, ja sigui d’una manera conscient o inconscient: ¿m’agradaria veure muntat aquest text com a espectador? Si la resposta és afirmativa i jo no em sento traït per allò que destil·la el text, és aleshores que començo a treballar. Per a mi les dificultats o les deficiències són sempre un esperó per a la meva imaginació. Fa temps que vaig abandonar la idea de muntar textos que m’encisessin; per a mi, allò que compta és la possible resposta del públic.
  2. M’agrada molt treballar al meu aire d’acord amb les meves necessitats. Aleshores, temo els encàrrecs que se’m fan perquè m’és molt difícil dir que no. Per altra banda, com jo no visc del teatre, fer allò que vull és encara una petita llibertat que em puc permetre. Si l’encàrrec fos muntar cert text, el llegiria com un espectador que només va al teatre ocasionalment. Si des d’aquest punt de vista m’agrada, aleshores acceptaria. Si no fos així, gairebé us puc assegurar que diria que no.
  3. Em considero un home de text, de paraula. Això vol dir que la interpretació dels actors pren supremacia per damunt de la resta dels altres llenguatges escènics. La major part dels assaigs se’ls endú l’actor i el seu treball. La resta ve sola quan hi ets ficat al cent per cent. Això no vol dir que descuidi l’estètica de l’espectacle, crec que sóc un maniàtic de l’estètica. L’únic que passa és que no em fa patir. Quan em submergeixo en un muntatge i això passa en un moment del procés—que mai coincideix amb el primer dia d’assaig— sé que tard o d’hora trobaré, per exemple, aquell tipus de cadira que l’espectacle requereix.
  4. Això depèn de cada muntatge. En general, el solc concebre en tots els seus aspectes. He tingut relacions de dos tipus. O sigui, nefastes i engrescadores. Jo, el que demano com a responsable últim de l’espectacle, és que els que hi col·laborin s’hi endinsin tant o més que jo.

 

Ramon Simó

  1. Hi ha nombroses causes, molt diverses, que et poden fer triar un text entre d’altres, i no sempre totes conflueixen necessàriament en una peça concreta. De fet, penso que sempre mana la possibilitat que t’ofereixin una obra per extraure’n un espectacle que, formalment i temàticament, es situï entre els propis interessos creatius.
  2. Principalment, la possibilitat de col·laborar amb artistes que, d’altra manera, difícilment podries connectar. Sigui com sigui, i encara que no tot pugui resultar justificable, la crisi professional del teatre fa que aquesta pregunta sembli una mica retòrica.
  3. Sempre he pensat que, en un procés d’escenificació, tot ha de ser articulat conjuntament. En aquest conjunt, un element central: l’actor.
  4. Intento que les relacions amb els meus col·laboradors siguin obertes, dialèctiques, creatives. La creació teatral té molt l’aspecte d’una creació col·lectiva, dins d’un projecte personal que les modifica i pren la seva forma definitiva gràcies a la intervenció de tots aquells que hi participen, des d’àmbits diferents, a priori i en general no jerarquitzables.

 

Iva Vigatà

  1. Per diverses raons, és clar: viatjar en un text, aventurar-me en les seves propostes, establir-hi una relació més profunda són unes raons… Segurament vull concretar més i més, la curiositat, una impressió, un impacte que el text m’ha produït.
  2. El text que em proposin ha d’interessar-me tant i ha d’acomplir les mateixes condicions que un que jo hagi triat.
  3. La “jerarquia” per a mi es mou constantment. És diferent segons les necessitats de cada obra. No tinc cap mètode: intento que em vingui donat per la mateixa obra.
  4. M’agrada i em sembla indispensable compartir. El teatre és un art fet de barreja i la dificultat és trenar tants imaginaris.