[Dins Dort, Bernard; La représentation émancipée. Actes Sud, Arles 1988.]

Traducció de Joan Casas.

 

L’estatut del teatre és, de cap a cap, contradictori. És una evidència que sovint perdem de vista. Fonamentat en la mimesis, el teatre fa de l’acció una il·lusió i transforma, de vegades, la il·lusió en acció. El seu funcionament reposa per igual en el text i en l’escena. El text és, per definició, durable, es presta a la relectura i a la repetició, explica; l’escena, en canvi, és efímera, reprodueix però no repeteix mai de manera idèntica, representa. La unió del text i de l’escena, que és l’objectiu mateix del teatre, va, per tant, en un cert sentit, contra natura. Mai no es realitza més que mitjançat compromisos, equilibris parcials i inestables, segons com, l’escena està subordinada al text: una certa tradició, a occident, ho vol així, però aquesta tradició, fet i fet recent (no es remunta gaire més enllà del segle XVII), és lluny de valer en totes les seves manifestacions: les pràctiques que podem anomenar populars (de les garses als espectacles de varietats) la ignoren. Segons com, el text queda sotmès a l’escena (entenguem aquesta paraula en un sentit ampli): és la norma en totes les tradicions extraeuropees.

Encara que pretengui la unitat i reivindiqui la dignitat de l’art, el teatre modern occidental no s’escapa d’aquestes contradiccions. És més, les acaba d’evidenciar, les posa en clar i no es deixa de fer preguntes sobre elles. Potser n’extreu la seva identitat.

 

Un teatre unificat

El teatre modern va néixer, a finals del segle XIX, de l’adveniment de director d’escena com a senyor de l’escenari, és cert que succeïa el regidor, però no n’era un simple hereu. El regidor constatava i coordinava els elements de la representació: es limitava a garantir un cert ordre establert al marge d’ell. El director d’escena no tan sols continua ordenant aquests elements, sinó que a més a més els preveu i en pensa, a l’avançada, l’organització; aviat es dedicarà, si no a crear-los, almenys a formar-los. Actua abans, allà on el regidor no operava dins després. No reprodueix: produeix. De manera que ja no té categoria d’executant: esdevé autor. Autor de l’espectacle.

D’aquí va venir una altra mutació. Elaborat pel director d’escena, l’espectacle tendeix a fixar-se i a fer-se autònom. De vegades dins i tot és escrit abans de ser realitzat: Otomar Krejča, per exemple, redacta abans dels assajos un projecte molt detallat que en constitueix la partitura, el text dramàtic pròpiament dit resulta duplicat, dominat o suplantat per un nou text: el text escènic.

Els grans teòrics de finals del segle XIX somien en un teatre “unificat”. Sobre 1850-1851 Richard Wagner precisa la seva concepció de “l’obra d’art del futur”: és la Gesamtkunstwerk o “l’obra d’art comuna”. Aquesta resultarà de la unió de les arts que actuen comunament sobre un públic comú: la trinitat de la poesia, de la música i de la mímica a la qual s’afegeixen arquitectura i puntura”. Wagner concloïa: “L’obra d’art comuna i suprema és el drama: atesa la seva perfecció possible, només pot existir si totes les arts són contingudes en ella en la seva perfecció més alta”. Cinquanta anys més tard (1905), Gordon Craig corregeix i radicalitza Wagner. Per a ell, “el teatre no pot ser aquell art suprem que naixeria de l’acció comuna de diverses arts, perquè aleshores hi quedaria estrictament subordinat. L’obra d’art només pot resultar de l’activitat creadora d’un artista únic”. I precisa, en un text sovint citat després: “Aquests són els elements amb els quals l’artista del teatre futur compondrà les seves obres mestres; el moviment, el decorat, la veu. Oi que és senzill? Entenc per moviment el gest i la dansa, que són la prosa i la poesia del moviment, entenc per decorat tot allò que veiem tant els vestits i les il·luminacions com els decorats pròpiament dits. Entenc per veu, les paraules dites o cantades en oposició a les paraules escrites; perquè les paraules escrites per ser llegides i les escrites per ser parlades són de dos ordres del tot diferents.”

 

Una victòria

Així s’entaula un combat per un teatre on el text i l’escena, dosos en una espècie de metatext, arribin a ser u. aquest combat marca tota l’activitat teatral en el segle XX. És aparentment el director d’escena el qui en surt victoriós. Tal com ja constatava en 91946 Jean Vilar, poc sospitós de complaent en la matèria (recordem que només es volia intitular “regidor” i que signava els seus espectacles “régie de Jean Vilar”), “els autèntics creadors dramàtics d’aquests últims trenta anys no són els actors, sinó els directors”, i afegia: “escric això sense felicitar-me’n”. Però aquesta victòria, no és una victòria pírrica?

Potser és massa completa. No tan sols el director ha dictat la seva llei als altres professionals del teatre, sinó que a més els ha aïllat i, de vegades, els ha reduït a la servitud. Les companyies són cada cop menys nombroses (també hi ha raons econòmiques que ho expliquen). Els actors s’acontenten, sovint, amb ser executants dòcils. Craig preveia que “l’artista del teatre futur només arribarà a realitzar una obra d’art veritable si utilitza els seus materials en estat brut”. El director, en efecte, ha transformat els seus col·laboradors en proveïdors de “materials en estat brut”. Ha somiat actors que no fossin més que marionetes: res més que un cos i una veu amb els quals pogués jugar com volgués. Més encara:; s’ha atribuït la resta de funcions. S’ha convertit en el seu propi escenògraf i s’ha posat a escriure o a reescriure el text. El cas de Roger Planchon és, en aquest sentit, exemplar. Partint d’una constatació brechtiana (és a dir fonamentada en una reflexió dramatúrgica), però fascinat per Robert Wilson i pel “teatre d’imatges”, ha arribat a realitzar uns espectacles que, més que no un text, posen en escena una totalitat: la totalitat d’una vida, amb A.A., un collage de fragments d’Arthur Adamov, la totalitat d’una època, amb Folies bourgeoises on havia aplegat escenes extretes de les obres publicades a La Petite Illustration poc abans de la guerra del 14, o fins i tot la totalitat d’una dramatúrgia, concretament la dramatúrgia clàssica francesa, amb el seu díptic Dom Juan-Athalie. Planchon pot no canviar ni una paraula del text (de totes maneres hi practica interpolacions, en desplaça i/o fa repetir determinats passatges o determinades frases), igualment actua com a autor: l’intertext (és a dir el projecte de la representació) compta més que el text.

A més, els directors d’escena han accedit a la direcció de la major part de les empreses i institucions teatrals. Era aplegar-ho tot entendre les seves mans. El maig de 1968, el comitè permanent dels directors dels teatres populars i de les cases de la cultura va fer seu un eslògan que, aleshores, estava en voga, “El poder per als creadors”. La mateixa aliança de les dues paraules, creació i poder, ja és prou curiosa.no content amb reivindicar artísticament l’estatut de creador, tal com va prendre forma el segle XIX, el director d’escena exigeix a més que la societat (sobretot l’Estat) n’hi reconegui el domini i li doni els mitjans de perpetuar-lo. No en té prou de ser un autor a la segona potència, aquest “artista del teatre” l’adveniment del qual va profetitzar Craig: aspira un regnat en solitari.

Paral·lelament, però amb un cert retard, es va desenvolupar una nova reflexió teòrica sobre el teatre. La representació va deixar de ser considerada com una simple traducció del text o com la inscripció d’aquest en una realitat escènica regida per la tradició o per la imitació. La noció de realització va ser substituïda, ja ho he dit, per la d’escriptura escènica. Es va recórrer al concepte de signe. Posar en escena seria posar en signes. D’aquesta manera la representació va ser considerada en conjunt, és a dir un sistema de signes (o la reunió de diferents sistemes de sines) que convenia inventariar. Aquesta mena d’anàlisis, és cert, han permès una millor aproximació al fet teatral. Han vençut la intimidació del text que era la norma de tots els estudis universitaris sobre el teatre; han rehabilitat l’escena, també han restablert una relació d’intercanvis, de reflexions mútues entre la teoria i la pràctica. ¿No serà que recollien, al nivell de la teoria, la gran mutació que havia afectat la pràctica? De totes maneres, insistint en la voluntat d’unificació del teatre com l’havia expressada, per exemple, Craig, van dotar d’un valor normatiu allò que no era més que un fenomen històric.

 

Una emancipació

Potser ja és hora de tornar sobre el tema, no pas per negar el director i el seu paper en l’espectacle, sinó per retornar als components d’aquest el seu paper. I per posar en qüestió la concepció del teatre com a art unificat., sobre el model de la literatura o de les arts plàstiques. S’imposa una crítica de Wagner i de Craig. I una nova definició de la representació teatral que, en lloc de convertir-la en un aplec estàtic de signes o en un metatext, hi vegi un procés dinàmic que té lloc en el temps i és produït efectivament per l’actor.

És que la pràctica novament ha passat al davant de la teoria. No parlo tan sols del refús del director tirà i castrador que, formulat amb força i amb ingenuïtat per certs actors pels volts de 1968, s’ha convertit en un mot d’ordre de moda, una altra transformació, més vasta i més profunda, està afectant el teatre. L’adveniment del director d’escena i l’acceptació de la representació com a lloc mateix de la significació (no com a traducció o decoració d’un text) només n’han constituït, segurament, una primera fase. Avui constatem una emancipació progressiva dels elements de la representació i hi veiem un canvi d’estructura d’aquesta: la renúncia a una unitat orgànica prescrita a priori i el reconeixement del fet teatral en tant que polifonia significant, oberta a l’espectador.

 

Un combat

L’afirmació de la posada en escena ha fet prendre consciència del paper significant dels elements de la representació. En un primer moment el director va ser l’únic que en decidia l’organització semàntica. Ara els altres professionals del teatre reclamen una responsabilitat paral·lela i una relativa autonomia. Text, espai, interpretació… s’emancipen.