Com que ja no vivim en el temps de les catedrals romàniques, ens sembla una cosa trivial i evident que, si hi ha obra d’art, hi hagi també artista. D’això en solen extreure un corol·lari que, tanmateix, no és gens evident: que si l’obra d’art és una, l’artista sigui, també, un.

En el cas d’aquesta complicada artesania que és el teatre, la reivindicació contemporània de la seva condició artística, que apareix històricament amb la figura del director escènic, ha portat aparellada una discussió sobre la hipotètica figura de l’artista. “Qui és l’artista de teatre?” seria una fórmula polèmica, tramposa, de plantejar el mateix tema que ha centrat el nostre dossier: la hipotètica autonomia de l’escriptura escènica. Cites de textos de Bernard Dort i d’Antoione Vitez, que ens han semblat punts de referència importants, obren un feix d’aportacions que aplega articles de context històric, una enquesta a directors més o menys joves, un diàleg, definicions apassionades i apunts per a un debat. Si habitualment publiquem en el cos de la revista un text teatral breu, ens ha semblat oportú substituir-lo, en aquest cas, pels fragments de quadern de treball d’un director.

El número es completa amb la secció habitualment dedicada a Beckett, una anàlisi de la Mostra de Teatre de les Autonomies que ha passat per la Sala i un text programàtic de l’artista conceptual Francesc Torres, que es mou en un concepte de la plàstica en molts sentits emparentat amb el teatre, i que és una rèplica a la usual asèpsia política de la pràctica artística dels nostres dies.

Limitacions tècniques i econòmiques no ens han permès incloure la traducció al castellà dels articles en català, que són la gran majoria, tal com vam fer en el número doble anterior. Però confiem poder oferir de forma sistemàtica aquest servei a partir del pròxim número: un monogràfic dedicat a Joan Brossa.