Com vaig veure Brecht per primera vegada, el novembre de 1947, pocs dies després de la seva arribada a Europa: al petit apartament, atapeït de llibres, de Kurt Hirschfeld, dramaturg del Schauspielhaus de Zurich que havia estrenat tres obres de Brecht en alemany. Brecht era assegut al banc del racó, tal com el coneixíem per les fotografies, molt escasses: gris, silenciós, estret, una mica encongit, era un home en un país estranger que parla la seva llengua. Semblava content de tocar parets a dreta i esquerra, amb les espatlles. Una informació sobre els Hearings que Brecht acabava de fer, va ser interrompuda quan vaig arribar. Jo tenia aleshores trenta-sis anys, era arquitecte. Com que ell no coneixia Zurich, li vaig ensenyar el camí per baixar al Stadelholfen. No va dedicar cap mirada a la ciutat on pensava instal·lar-se per un temps indefinit. Li vaig explicar coses d’Alemanya que coneixia pels meus viatges, del Berlín destruït. Volia que tornés aviat a Herrliberg per explicar-li més coses. “Potser algun dia, vostè també es trobarà en aquesta interessant situació” va dir Brecht a l’andana, “que algú li expliqui coses de la seva pàtria i vostè escolti com si parlessin d’una regió d’Àfrica”.

Consideràvem Brecht un alemany? Un bavarès? Un ciutadà del món? Això darrer, com a marxista, ho hauria rebutjat. En un aspecte, semblava -comparat també amb altres emigrants- molt poc alemany: mai no analitzava la guerra desencadenada per Hitler amb categories nacionals. (Més tard, una vegada a Weissensee, en preguntar-li la seva opinió sobre determinats funcionaris del SED, el Partit Comunista de l’Alemanya de l’Est, es va posar de mal humor: “No oblidi, Frisch, que són alemanys!” -Aquest to era una rara excepció.) Allò que Brecht duia del seu temps d’emigració era la immunitat davant l'”estranger”; ni es deixava imposar pel fet que altra gent tingués altres costums, ni tampoc, per aquest motiu, s’havia d’afirmar com a alemany. La seva ràbia s’adreçava a un sistema social; el seu respecte, a un altre; l’actitud de ciutadà del món, que sempre compensa una parcialitat nacional, està de més. Un ciutadà d’Augsburg que té Berlín com a lloc de treball, compromès amb la llengua; el propi origen no pas com a blasó però sí com a condicionant inalienable; el natural reconeixement d’aquest condicionant; fatuïtats com l’autoodi, nacional-col·lectiu, es manifesten aleshores com a residus dels quals no val la pena parlar.

 

***

 

Una vegada que vaig tornar a Herrliberg, vaig veure a l’entrada dos Brechts, tots dos amb el mateix tallat de cabells i amb la mateixa jaqueta de fil grisa; l’un una mica més prim i desmanyotat, com un col·legial; l’altre era Paul Dessau. Caspar Neher també hi anava sovint. Brecht estava aleshores més relaxat, gairebé afable, diferent d’altres vegades; Brecht estava content.

 

***

 

En companyia de gent que no coneixia -gairebé sempre es tractava de gent més jove, i les trobades eren a casa d’algú, rares vegades en un restaurant, on haurien pogut escoltar-lo persones estranyes, a Brecht li agradava ser un dels que callaven més, un d’aquells que, sobretot, es vol informar: centre de gravetat del petit grup, però no pas en el centre, res de celebrar-lo a ell; el centre era sempre un tema. A penes el recordo explicant res. Li desagradava donar la matèria primera. No s’estenia: si era possible, escurçava el camí amb una anècdota que, encara que potser la contés per primera vegada, sempre sonava a una cosa molt acabada. Rares vegades tenia necessitat de descriure. Mai no vaig experimentar que Brecht fabulés, que es deixés endur per invencions, que malgastés una idea a la babalà o que la desorbités per pura broma; però allò que els fabuladors no són capaços de fer, ell podia fer-ho: escoltar d’una manera encoratjadora, desinteressada, quan era explicada alguna cosa; no necessitava dir res, o gairebé res: la seva crítica dels esdeveniments es desplaçava al narrador. Més que al Brecht que debatia, ens rendíem al Brecht que escoltava.

 

***

 

Brecht devia ser un maníac de l’escriptura, però mai no donava aquesta impressió. La sensació d’interrompre’l, en visitar-lo, no la vaig tenir mai; deixava un seient lliure de papers o llibres, passava immediatament d’escriure a escoltar, a preguntar, tot canviant també immediatament l’objecte del seu interès. Ni una paraula sobre la seva feina; se n’havia desconnectat. En deixar-lo, dues o tres hores més tard, semblava tan despert com abans; mai no es perdia la tensió d’una sessió. Si després treballava, no ho sé, naturalment; me’l represento com Galileu, no pas hiperactiu, sinó sempre present, en tot moment predisposat als descobriments. Ben mirat, li hauria anat bé un pupitre per a escriure dret. No puc imaginar-me Brecht assegut davant el Petit Organon o davant els versos d’Antígona, a l’aguait com davant un niu de rates; més aviat me l’imagino així: ell cull, resol, pren nota, reté, prova, cada vegada més distès per les alternatives. Altrament seria incomprensible l’abundància del seu llegat literari, del qual, per altra banda i pel que sembla, tampoc no n’era del tot conscient: Peter Suhrkamp explicava una vegada que Brecht, quan examinaven les proves d’impremta per als volums de teatre, va demanar un tipus de lletra més gros, perquè la seva obra assolís -així ho veia Brecht- una certa extensió; que arribés almenys als cinc volums.

 

***

 

Alguna cosa en la manera de pensar de Brecht, tant en la conversa com en els escrits teòrics, produïa aquesta impressió: no és ell, és la seva teràpia. Aquest és el risc que corren els brechtians: perfeccionen la teràpia davant un geni que ells no tenen.

 

***

 

Una cosa que, d’una manera ben ostensible, Brecht no podia suportar: que algú es cregués obligat a adular-lo. A un actor que ho va intentar a la taula, no li va adreçar cap més resposta ni cap més pregunta durant la resta de la vetllada. Un home massa estúpid. Brecht no feia mai res perquè algú es veiés obligat a demostrar que era un brechtià expert. L’elogi el posava de mal humor, elogi com a substitució del coneixement i la intel·ligència.

 

***

 

La primera direcció escènica de Brecht (en col·laboració amb Caspar Neher) es va produir gairebé a porta tancada: Chur, pel febrer de 1948. A Zurich, vam veure Antígona interpretada per Helene Weigel, només en una matinée; sessió única i amb localitats buides. Per a Brecht, es tractava principalment de poder assajar. No tenia la pressa del come-back. Tant si era a Chur com a Zurich, Brecht assajava per Berlín. L’obra que va lliurar al Schauspielhaus de Zurich perquè hi fos estrenada era una comèdia relativament inofensiva: El senyor Puntila i el seu criat Matti, escrita a Finlàndia molts anys enrera, i el fet que, per raons policials d’estrangeria, no pogués figurar com a director escènic, no li va resultar desagradable. Tot plegat eren preparatius, i com més desapercebuts passessin, millor. Durant els assajos, ell s’estava al fons. De tant en tant, una indicació: una actriu jove i de talent, filla d’una família rica, havia d’interpretar una minyoneta que traginava un cubell amb la bugada. Quan Brecht va fer una rialleta, la noia no sabia què havia fet malament. Duia un objecte d’utilleria que no pesava. D’una manera educada, no sense elogiar globalment el talent d’aquella noia burgesa, Brecht va demanar simplement que, en tots els assajos posteriors, hi hagués dins del cubell un bon manyoc de roba mullada, res més. Al cap de tres setmanes, va dir: “Ho veu? Les seves anques ho havien entès…” Brecht damunt l’escenari: sempre una mica encongit, com si estigués de més; amb tot, quedava ben clar el gest concret que ell desitjava i que no podia mostrar, més aviat el parodiava. Podia caure en la indecisió. Allò que avui no funciona, potser funcionarà demà, o demà passat, si avui no forcem l’acord, si mantenim la insatisfacció i no fem veure que sabem per on hem d’anar, i com. Mai no feia referència a la teoria, sinó que mirava i reaccionava: la impressió era prioritària; Brecht sabia, evidentment, allò que volia representar, i no cedia d’una manera indiscriminada a la impressió immediata. Durant els assajos (almenys a Zurich, on havia de tractar majoritàriament amb actors “apolítics”), mai no se servia de termes polítics per argumentar; si Matti, el criat, ha de contemplar el paisatge sota l’entusiasme de Puntila, el terratinent, el gest i la mímica de la indiferència que fa restar el criat en silenci, era senzillament “més bonic”, “més divertit”, “més natural”, així com també resultava immediatament “més bonic” que la minyona, amb el seu cubell de bugada, malgrat la seva robusta joventut, no avancés massa dreta (una mica com si fos una jugadora de tenis). Simple qüestió de bon gust. A mi em va semblar que una escena quedava “ordinària”. Brecht: “Com?” El meu entusiasme per altres coses, el va deixar de banda. “Què hi troba d’ordinari?” Jo no ho sabia dir. “Ens veiem després”, va dir ell, “reflexioni sobre això!” Després, en parlar-ne detingudament, es va posar de manifest l’aspecte inconscientment polític del meu gust; Brecht es va posar a riure: “Vostè vol que Puntila actuï com un senyor, però això és justament el que fa quan es mostra ordinari” Als assajos, sovint els actors quedaven atònits en sentir, de sobte, que algú deixava anar una sonora riallada al fons de la platea: Brecht.

 

***

 

5-VI-1948: estrena del Puntila a Zurich: el públic no va mostrar gaire entusiasme; Brecht, en canvi, estava satisfet. “Són obres que cal escenificar una vegada i una altra, fins que s’hi acostumin”, deia, com es van acostumar a Schiller. Han de passar uns quants anys”. Parlava, doncs, com després d’un assaig.

 

***

 

La discussió ideològica, ineludible durant els primers temps, va anar cessant -no per la meva oposició, sinó perquè jo era massa poc format per a ell, i Brecht tenia altra feina que la de formar-me a mi; preferia fer-se acompanyar a l’obra en construcció on jo treballava i que Ii expliqués construccions, problemes arquitectònics, i també aspectes més modestos; l’organització en una obra de grans proporcions, els coneixements tècnics, principalment quan es demostraven en la pràctica, eren coses que l’omplien de respecte. Ruth Belau hi era present i, com a dona, no trigava a avorrir-se, mentre Brecht, a consciència però també amb una certa por, passava d’una bastida a l’altra, per acabar pujant fins i tot a una torre de trampolins de deu metres d’alçada, des d’on es dominava millor tota l’extensió de terreny; allí dalt, però, no estava disponible per a les explicacions, sinó únicament per al respecte: “totes les meves consideracions, Frisch, totes les meves consideracions!”, i quan Ruth Berlau, amb la càmera fotogràfica davant els ulls, demanava que Brecht sortís encara una mica més enfora, damunt la plataforma, ell s’hi negava; després, a baix, era quan ja es mostrava receptiu a la lliçó sobre estàtica. “Té una professió honorable”. La manera de saludar-me, quan ens separàvem, era alguns cops fugaç, mal condescendent o despectiva, però breu i lleugera; ara, després de visitar-me a l’obra en construcció, Brecht era, d’una manera molt explícita, un col·legial.