Tal i com indicàvem a l’Editorial, la reflexió dramatúrgica que pretén suscitar aquest número no aspira a presentar una panoràmica exhaustiva dels autors catalans contemporanis. Impossible parlar de tothom, impertinent seleccionar els més representatius (de què?). No obstant, hem considerat interessant escoltar la veu d’una mostra diversificada de diverses promocions -el seu ventall d’edats no ens permet parlar de generacions- de l’últim teatre català. Com es plantegen “l’ofici d’escriure” els qui a penes s’hi inicien i els qui ja han demostrat sobradament la seva competència professional? Pausa els ha formulat les preguntes següents:

1. Per què tries l’escriptura dramàtica i no una altra forma d’escriptura?
2. Quin és el punt de partida i el procés de la teva escriptura dramàtica?
3. Quines opcions formals prevalen en la teva escriptura dramàtica?

I aquestes han estat les respostes de tretze autors.

 

Joan Abellan

1. Com a totes les criatures malaltisses, en els primers coqueteigs amb escriptura, tocava amb idèntica fal·lera, per ordre d’aparició, la comptabilitat per partida doble, les cartes d’amor, la poesia, el conte, el teatre i els primers capítols de novel·la. Com a receptor, però, trobava que la lletra impresa actuava en mi massa a poc a poc, massa cap a dins, massa a llarg termini. El teatre, en canvi, m’estimulava a l’instant, m’impactava corporalment i em feia sentir membre actiu d’un món que es qüestionava. O sigui, que el teatre em va arrossegar i, entre el 1971 i el 1988, n’he escrit, preferentment. Sempre suposo que aquí entra la resposta pròpiament dita- amb la pretensió d’inventar arguments que servissin a aquella dimensió de revulsiu social en viu i públic que jo pensava que li era intrínseca. Perduda i no reciclada aquesta convicció, no acabo, ai las, de trobar cap raó engrescadora per tomar a “triar escriptura dramàtica”, em tira més “triar una altra forma d’escriptura” de les que es transaccionen més de particular a particular.

2. Primer de tot, ha de prendre forma la idea d’un personatge que em funcioni com a metàfora perfecta pel tema que les meves obsessions personals i els estímuls artístics del moment estiguin covant. Aquest personatge-metàfora arrossega un temps i un espai. També un univers de circumstàncies. La hipòtesi d’un principi i un final que em doni una dimensió conceptual de la transformació i del conflicte i, en definitiva, un primer enunciat de la faula, m’és indispensable per començar.

El meu procés d’escriptura passa essencialment per: a) la construcció d’esquemes argumentals fins arribar al que cregui que m’ha de propiciar una continuïtat interessant i escenes reveladores. b) L’exploració de l’argument, mitjançant el vell sistema d’escriure i reescriure escenes, tot procurant que el discurs dels personatges no redundi literalment en la metàfora i tanmateix la vehiculi. I c) L’assumpció d’una estructura d’una filiació estètica adient amb el món que em proposo donar i que resulti, per tant, textualment significativa.

3. Les meves obres solen ser faules parabòliques sobre la dificultat d’assolir la felicitat, inscrites en un món contemporani i urbà (amb un parell d’excepcions) i amb personatges que actuen moguts per valors insegurs. Els trets formals que més o menys freqüento podrien ser:

  • Personatge, situació dramàtica i diàlegs de filiació realista.
  • Estructura episòdica d’arrel èpica i una certa circularitat per la meva afecció als finals que posen els personatges en situacions semblants a la del punt de partida (excepte en un parell de casos -un d’ells de guió per a la pantalla petita- que desenvolupen una situació tancada en un temps dramàtic equivalent al real).
  • Acotacions i al·lusions que situen el context només esquemàticament, en una voluntat de posar accent més en la veritat dramàtica que no pas en la històrica.

 

Joan Barbero

1. Vaig pensar escriure la meva primera obra perquè volia dirigir teatre i vaig pensar que seria més fàcil muntar un text meu.
2. Uns personatges clau i una relació entre ells. La trama vindrà després.
3. Uns personatges sòlids són vitals perquè els actors puguin desenvolupar qualsevol història.

 

Lluïsa Cunillé

1. Perquè penso que és el tipus d’escriptura que puc arribar a fer millor sobretot perquè m’agrada.
2. Depèn, però es pot resumir de la següent manera: el punt de partida és el títol i la primera acotació de cada obra i el procés és l’entrellat que porta fins al final de cada obra.
3. No estic molt segura de tenir encara alguna cosa semblant a una opció formal general i no sé si la tindré mai. Ara per ara procuro escriure cada cosa de la manera que em sembla més adient i això ja és prou difícil.

 

Joan Cavallé

1. Jo no escric només teatre. Cada obra, quan se m’acut, ja porta implícita la seva forma, teatral o no.
2. Escriure és un procés amb moltes implicacions de l’atzar. Amb tot, el punt de partida sol ser una idea temàtica molt simple unida a una estructura essencial que després caldrà desenvolupar sobre el paper o sobre l’escena.
3. Potser l’element formal que més m’interessa de l’escriptura dramàtica és la paraula, entesa com a corporització de les idees. Els actors no diuen paraules. Les paraules exploten en la boca dels actors i multipliquen la seva potencialitat suggestiva.

 

Raimon Àvila

1. Em sedueix la intensitat del text dramàtic. Els personatges de l’escriptura dramàtica són més vius i pròxims que en altres gèneres. Les seves paraules són paraules que es pronuncien, que es criden, que es murmuren. El text dramàtic és com la partitura, s’escriu per ser interpretat.
2. Començo per veure els personatges i situar-los en una situació, un lloc. Després deixo que parlin i actuïn. Si tinc molt clar com són també tinc molt clars els conflictes que es poden desencadenar entre ells.
3. M’agrada jugar amb la sobreposició de diferents línies de discurs. Una de les característiques de la vida és aquesta: que les coses passen simultàniament, coincideixen i es modifiquen per inducció o simpatia.

 

Francesc Pereira

1. Jo estic irremeiablement enamorat de la ficció: la ficció teatral és de les més apassionants i creïbles que conec.
2. El punt de partida sempre és la tensió, una mena de set de vida difícil d’explicar. Escriure és una erecció, per entendre’ns, un conflicte. Però un cop resolt aquest conflicte inicial, segueix un procés dictat per la necessitat de bellesa. I a la fi aquesta bellesa és l’únic que li resta al lúbric en la memòria.
3. Hi ha una clau, una pauta per a cada text. I sempre la dicta el mateix text. Jo em plantejo només fidelitat o no fidelitat al que em diuen: escric d’oïda.

 

Guillem Jordi Graells

1. Per amor. Vaig entrar en el teatre per amor a una persona. I un cop dins d’aquest món, puc afirmar que escriptura dramàtica em va triar a mi. En els col·lectius on em vaig iniciar calia algú que traduís, adaptés, escrivís. L’amor em va salvar del meu futur previsible: ser un crític i estudiós de la literatura. I un cop ficat en la feina és el que m’agrada i el que sé fer una mica.
2. Tant el punt de partida com el procés de la meva escriptura dramàtica han estat, fins ara, sempre en relació a encàrrecs concrets sorgits de la meva implicació amb diversos col·lectius. Segons el cas, treballo més o menys intensament amb el directori els altres membres de l’equip artístic i interpretatiu del muntatge des de la concepció fins als darrers retocs, partint del fet que se suposa que jo sóc “l’especialista”.
3. No crec tenir un estil o unes característiques constants. Com a “tot terreny”, m’adapto -si us plau per força- a les necessitats de cada proposta, que poden exigir plantejaments, opcions formals i solucions molt diverses. No tinc, doncs, una teoria preestablerta pel respecte, sinó que he acumulat una casuística més o menys variada de treballs de tota mena, des de l’autoria “absoluta” a revisions anònimes.

 

Maria Antònia Oliver

1. Ja he triat altres tipus d’escriptura i des de fa molt temps, com la novel·la, el conte, l’article, els guions originals i d’altres autors per a televisió, ràdio, cinema. Feia temps que tenia ganes de provar el llenguatge del teatre com una nova aventura literària.

2. Senzillament en Josep Maria Mestres un dia em va dir quan escriuria una funció i jo li vaig dir que quan ell volgués. D’això ja n’havia parlat temps enrere amb en Pere Planella, Guillem Jordi Graells i amb altres amics meus escriptors, però va ser amb en Mestres que ho vaig concretar. Si no hagués trobat un director que em volgués representar l’obra no l’hauria escrita. Ni ara ni mai. Penso que el teatre no és per llegir sinó per veure’l representat.

3. Primer de tot em vaig plantejar que era un llenguatge nou per a mi. No era com els guions de televisió ni com la ràdio i sobretot no era com la novel·la o el conte en què tu fas de tot, de directora, de luminotècnica, d’actor i d’actriu… Vaig emprendre escriptura amb molta humilitat, sense pretendre trencar motlles ni obrir nous camins. Fer una obra correcta i prou per a un directori per a unes actrius i uns actors. Vaig voler fer una obra realista però no convencional, amb humor, amb crueltat i amb un punt de fantasia i somni com a contrapunt. Com a anècdota diré que m’han dit que he triat el camí més difícil: que hauria d’haver fet una obra amb perruques, però que amb tot me n’he sortit. Jo no ho sé encara, si me n’he sortit, però pel públic i així com reacciona sembla que sí.

 

Núria Furió

1. No es pot dir que hagi triat el teatre dins les diverses possibilitats de l’escriptura, sinó més aviat a la inversa. A mi m’interessava el teatre, i dins les possibilitats que ofereix he triat escriptura.
2. Suposo que deu ser per a tothom força igual. Parteixo d’una idea argumental que cal elaborar a partir de situacions. Sovint passa que aquestes situacions modifiquen i deformen esquema inicial en el procés d’escriure i el resultat final no té res a veure amb el que preveia al començament.
3. Si entenc la pregunta com a quin gènere pertany allò que escric, jo escric comèdia, no cap altra cosa. En les peces breus les situacions n’eren l’element conductiu. Ara he escrit la primera peça llarga i aquest paper el fan els personatges també. Ve donada per tots dos elements. Pel que fa als diàlegs tinc moltes més influències dels camps dels dibuixos animats i dels “tebeos” que del teatre.

 

Jaume Melendres

1. Practico escriptures molt diverses: tot depèn de quina manera vull que siguin interpretades. Escric teatre per parlar d’experiències humanes que només assoleixen el seu sentit profund si són recordades amb la totalitat del cos i no únicament amb la paraula.
2. Per un estrany fenomen de pol·linització intel·lectual, una imatge (el reflex d’una idea) s’incrusta de cop en algun llac de tu mateix. No sabrem mai per què, si per atzar o per necessitat. Sigui com sigui, de vegades germina. Aleshores, no em queda altre remei que aplicar el mètode dels bons jardiners: podar arbre, a mesura que creix, segons la seva textura singular i la seva frondositat imprevisible. Sempre, per tant, contra natura i a dins de la natura. Ho faig, és clar, amb una vaga idea de la planta final (rarament confirmada) i amb uns quants criteris tècnics sobre la botànica escènica, que es resumeixen en tres: primer, no tenir pietat de les branques mortes; segon, tallar molt les febles perquè creixin; i, tercer, buidar la part de dins perquè es vegi en un perfil construït artificiosament la força de l’espontaneïtat absent que l’ha fet néixer.
3. No hi ha opcions formals: totes són ideològiques. La meva opció ideològica és el realisme, entès com un decantament poètic de la realitat, i no com la seva reproducció -brutal o amable, tant és. No suporto els bodegons ni en pintura. Altrament dit, conreo el realisme del floricultor, capaç de generar roses estranyes.

 

Pablo Ley Fancelli

1. Otra pregunta igualmente enigmática sería: ¿Por qué siento la necesidad de expresarme? (La respuesta, probable, es que me inquieta el mundo y necesito explorarlo y racionalizarlo). Orientarse hacia el teatro, hacia la escritura dramática, y no hacia otros campos expresivos, creo que se debe a una simple operación de descarte. Tratar de explicarla es rendir cuentas de hechos consumados. Al final del proceso descubres que haces lo que haces porque eso es, precisamente, lo que estás haciendo. No creo en los beneficies de la especialización (antes creo que, en cualquier ámbito cultural, especializarse es un error grave), de manera que no descarto otros tipos de escritura ni la posibilidad de trabajar en campos totalmente ajenos a ella: lo que me interesa del teatro es, precisamente, que reúne (aunque no siempre desarrolle) una variedad de posibilidades y ramificaciones muy interesante. Sí hay, lógicamente, una inevitable decantación hacia un aspecto especifico de la creación. Llegué al teatro a los veinte años y por casualidad (en un momento en que lo único que tenia claro era que quería escribir). Tuve la oportunidad de conocer el teatro desde dentro (dirigiendo en condiciones precarias) y, a partir de entonces, el propio desarrollo de mis actividades me ha llevada a profundizar en el terreno no tanto de la escritura dramática cuanto del hecho teatral en su conjunto.
2. Un espacio. De alguna manera es una determinada percepción del espacio, ocupada por objetos y cuerpos y tensado por las relaciones que se establecen entre ellos, lo que me induce a buscar primera las ideas y, por fin, las palabras. El espacio funciona de forma diferente si es frontal o central, si es pequeño o grande, si está elevada o a nivel del suelo, si el pública se apiña a su alrededor o se sitúa distanciado… Los recorridos de los actores varían según el espacio, y la interpretación (voz, gesto) está determinada por las condiciones espaciales. Un texto se escribe, precisamente, para ser dicho en un espacio concreto. Todo esto obliga a dar, desde el punto de vista textual, un tratamiento adecuado a las ideas que se expresan. Y una idea. La confluencia del espacio imaginado con una idea abstracta abre el proceso de creación que suele consistir en un análisis de la idea (generalmente lento), guiado más por el capricho de la curiosidad que por la exhaustividad de la lógica. Una búsqueda desorientada que acaba concretándose en un conjunto de imágenes (que a menudo han perdido el contacto con la idea inicial) que me parecen sugestivas. Armar en una estructura temporal coherente la caótica acumulación de imágenes es el momento previo a la fase de escritura (generalmente rápida).
3. Si entiendo la escritura como la última fase del proceso creativo, las cualidades formales que más me interesan son las de la sonoridad y el ritmo de unas palabras pensadas para ser dichas.
Si entiendo la escritura de una manera más amplia, no hay opciones formales que me interesen a priori, aunque sí pienso que hay opciones formales que funcionan en unas circunstancias y no en otras, dependiendo del significado que se quiera transmitir. En este sentido me interesa, sobre todo, el significado, porque la forma está implícita.
Si entiendo la escritura como una de los tres polos fundamentales del teatro -como son texto, dirección e interpretación- las cualidades formales pienso que deberían estimular, por atracción o por rechazo, el trabajo creativo tanto del director como de los intérpretes. Personalmente no me gustan los textos que plantean soluciones escénicas claras, y opto a menudo por soluciones formales antiteatrales que, en escena, implican inmovilidad, ausencia de acción, contrastes poco acusados, ritmo indiferenciado, jugando mas con las posibilidades de la prosa (y de la prosa poética) que con la carpintería teatral. Las soluciones escénicas, plásticas, de interpretación, de iluminación, de ocupación del espacio, de gestualidad, etc., deberían surgir de la superación (del rechazo) de la antiteatralidad (lo que no deja de ser una ingenuidad que me proporciona abundantes disgustos).

 

Josep Pere Peyró

1. Doncs, no ho sé.
2. Un pensament. Una lectura. Una escena de carrer. Una notícia. Un sentir indefinit que em fa ser per uns moments i després m’abandona. El desig de fer-lo meu. Un record. Un somni. Una imatge. El desig de posseir. El desig de conèixer, de saber com sent i com sento, com viu i com visc, com ha arribat i com he arribat fins aquí. Per què. El desig de trobar. El desig de perdre. El desig de no perdre. La lluita per la consciència d’allò intuït. La imitació d’un estil. L’admiració. La fugida d’un estil. El rebuig. L’enveja. L’orgull. La por. El desig de ser reconegut. El desig de fracassar. La necessitat. Un repte. Un ideal. Voler compartir. Fer-me escoltar. La companyia. La solitud. El meu sentir.
El procés:
Un personatge diu -No sé qui som- I no sap qui ho diu.
Un altre diu -Tu ets això- I no sap que ho diu. Els enfronto. De vegades no passa res, d’altres sí. Un home desitja una dona i no sap que existeix. Una dona desitja aquest home.
Els enfronto. De vegades no passa res, d’altres sí.
Un home arriba d’un lloc, sigui quin sigui aquest lloc on el va portar el seu desig.
Un home vol emprendre un viatge cap a un lloc, sigui quin sigui el lloc on el seu desig pretén portar-lo.
Els enfronto. De vegades no passa res, d’altres sí. Un home viu.
Un home escriu.
Els enfronto. De vegades no passa res, d’altres sí.
3. No faig distincions. Tres veus dicten la meva escriptura: la veu del personatge. La veu del drama, producte de la interacció de les anteriors. I la meva veu excitada per les ressonàncies d’aquestes veus.
Cadascuna alimenta les altres, el silenci d’una provoca que escriptura calli. Però és al final, acabada la feina, quan hauria de fer-se sentir, i això quasi mai em passa, una quarta veu: la veu absent, la veu síntesi d’aquelles tres, la veu dramàtica. A la seva recerca va la meva escriptura, cap aquesta forma final que revela allò que fins a aquest moment quedava amagat als meus ulls. Alguna cosa més que explicació d’uns actes i els seus efectes. Alguna cosa més que la representació de persones i coses. La revelació de la seva ànima

 

Josep Maria Mulloz Pujol

1. Perquè permet d’essencialitzar i de formalitzar “situacions”.
2. El punt de partida: és la resposta a una evidència que, de tan explícita que sembla, jo necessito aclarir. El procés: és una llarga travessada del desert que complica i torna ambigua l’evidència.
3. Preval la curiositat per arribar a saber si la vida és una comèdia que s’ha de viure tràgicament que ja no cal escriure- o bé és una tragèdia que de tant representar-se s’ha tornat una comèdia i, en conseqüència, opció formal és la comèdia.