L’ANY 1963 comença un dels episodis més estranys de la història de la dramatúrgia europea: aparició sobtada a Catalunya d’una nova lleva d’autors teatrals que de seguida va rebre el nom de “generació dels premis Sagarra” perquè tots ells es van -ens vam- donar a conèixer en obtenir aquest premi. Érem els autors nascuts o criats en la postguerra civil, en un paorós silenci, en les tenebres del desert. De cop, els fills dels perdedors (o sigui de tothom) ens vam posar a escriure teatre, havent-ne vist molt poc i llegit quasi gens. Un teatre diferent d’aquell que no havíem vist ni llegit. I paradoxalment, vam ser batejats amb el nom d’un dramaturg que per a cap de nosaltres no era un model a seguir, i que els déus ens en guardin.

Però, en aquest cas, el terme “generació” és del tot impertinent si no ens cenyim només ala seva estricta dimensió cronològica. Suggereix una homogeneïtat estilística ideològica que emmascara, de fet, la complexa riquesa del fenomen: entre nosaltres no hi havia res en comú, llevat d’un antifranquisme elemental, d’una certa tendència a posicions esquerranes i de l’entossudiment a escriure en una llengua que ens era tan pròpia com tècnicament desconeguda. Probablement, el més fort dels lligams que ens unien era absència d’una tradició teatral i la necessitat, per tant, de reinventar-la. I això és el que vam fer, potser sense adonar-nos-en. En cinc anys, la generació Sagarra va actualitzar a Catalunya el catàleg complet de les dramatúrgies occidentals del moment. Josep M. Benet i Jornet, primer guanyador del premi, es va decantar, amb Una vella coneguda olor (1963) cap a aquell realisme entranyable que a les darreries del segle XIX havia instaurat les bases del teatre contemporani. La meva Defensa índia de rei (1966) va reinventar expressionisme exasperat que presideix dolorosament els feliços anys vint del nostre segle. Amb Els corbs (1965), Josep M. Muñoz Pujol (no perquè sí més gran que els altres integrants de la falsa generació), va connectar amb la tradició francesa, eterna actualitzadora dels mites clàssics. I Jordi Teixidor, amb aquell Retaule del flautista (1968) que el va convertir en autor de més èxit de la història del teatre català fins a aparició de El Tricicle, va demostrar la vigència de la perspectiva brechtiana, completant així el catàleg dramatúrgic del segle XX, omplint els forats que havien deixat buits l’existencialisme i el surrealisme de dos franc-tiradors de la generació anterior anomenats, respectivament, Pedrolo i Brossa: reobrint les vies que havien quedat tapades, apostant a tots els punts cardinals del text dramàtic per restablir una normalitat que desconeixíem.

Més bons o més dolents, més ingenus o més lúcids (no té massa importància), ens vam constituir en polifonia, en miralls de concepcions diferents del text dramàtic i del fet escènic. Val la pena recordar-ho perquè probablement en poques ocasions s’ha donat un fenomen similar en un espai cultural tan petit, amb un nombre tan reduït de dramaturgs i en un temps tan breu. I també perquè alguns membres d’aquella presumpta generació han continuat escrivint per a l’escena (o la pantalla) i, per tant, és possible contemplar la seva evolució al llarg de -no gens menys- un quart de segle.

La comparació de les dues instantànies em sembla reveladora. Si llegim amb perspectiva històrica l’obra recent dels dos noms més permanents d’aquella “generació”, Jordi Teixidor i Josep. M. Benet, comprovarem que tant l’un corn altre han abandonat els models dramatúrgics que sustentaven la seva obra primera o, si més no, que han deixat d’aplicar-los de forma estricta. No té res d’estrany: feliçment són homes, és a dir, éssers mutants, intel·ligents. Sí que crida atenció, en canvi, el fet que -cadascun d’ells des del seu punt d’origen- hagin convergit cap a un mateix model d’escriptura dramàtica. Aquella primigènia sincronia de diversitats ha desaparegut. Una vella coneguda olor es situava a les antípodes formals de El retaule del flautista, escrita des d’uns pressupòsits ideològics que Brecht va fer seus per tal d’anorrear.

Definitivament la teoria aristotèlica que presidia obra de Benet. Vint-i-cinc anys després, constatem que aquell abisme ha deixat d’existir, però no perquè Teixidor s’hagi acostat a Benet, o viceversa, sinó perquè els dos s’han mogut en una mateixa direcció fins a tal punt que, llevat de petits estilemes, Residuals, de Jordi Teixidor s’assembla prodigiosament al Desig, de Josep. M. Benet. I els dos textos s’assemblen -també prodigiosament- a l’Elsa Schneider de Sergi Belbel, un autor que podria ser el seu fill.

Quin és aquest punt a on coincideixen tots? És la convicció que el diàleg -transcripció verbal del conflicte- ja no existeix. Teixidor, a Residuals ni ho intenta dissimular: hi ha dos monòlegs sense cap acotació relativa a espai o al temps que els fa possibles. Benet, a Desig, encara emmascara sota la forma de diàleg un monòleg interromput per un altre monòleg. Belbel, a Elsa Schneider transforma en monologada sincronia una triple identitat. El text teatral s’ha desdramatitzat. No s’ha buidat de contingut, sinó de conflicte. Per dir-ho en termes cinematogràfics- han passat del pla general i panoràmic (sobre una societat o un pis de la menestralia, tant és), al primer pla, en un espectacular replegament cap al discurs interior, individual.

Atribuir aquests canvis a la simple necessitat d’adaptar-se a les consignes de la indústria teatral (pocs personatges i un decorat únic, si pot ser) fóra una operació francament reduccionista. Són també -i sobretot- el reflex d’un canvi del clima social que ha enderrocat els murs de Berlín i, alhora, ha instaurat el vídeo-clip com la forma més espectacular del somni, i el somni en la manifestació més alta de l’individu en una societat salvatge. En aquesta inesperada reconciliació, Benet i Teixidor han assolit, al meu entendre, les cotes més altes del seu art. Però l’un i altre contribueixen, amb Müller i Belbel, a la liquació imminent dels escenaris, uns llocs creats per ser espai de grans batalles fictícies entre individus i interessos oposats, i convertits, avui, en mera caixa de ressonància d’un discurs manllevat a la novel·la inventada per Joyce. En qualsevol cas, mai no havíem viscut un final de segle tan apassionant com aquest.