Tal i com anunciàvem en la nostra Editorial anterior, acudim a la cita amb els nostres lectors —amb un cert retard, sí— per oferir-los aquest número doble que inclou un dossier ampli consagrat a la dramatúrgia catalana actual, focalitzant determinades estratègies textuals en algunes obres escollides pels nostres col·laboradors.

És inútil dir que no pretenem abastar la totalitat d’un fenomen l’efervescència i immediatesa del qual encara impedeixen qualsevol pretensió d’objectivitat i historicitat. La presència d’autors vius a les cartelleres catalanes, la línia actual de programació del Centre Dramàtic, l’abundància relativa de premis que s’estrenen, etc. permeten tenir un optimisme moderat sobre el futur de la nostra escena. Resultava, doncs, oportú dirigir una mirada analítica als aspectes “artesanals” d’aquesta nova producció per escatir què té realment de nou.

Però també és el nostre objectiu contribuir a la difusió, més enllà de l’àmbit català, d’una escriptura dramàtica que s’aferma amb signes inequívocs d’identitat contemporània, és a dir, sense fronteres. D’aquí ve que haguem considerat oportú adjuntar en un apèndix la traducció al castellà dels originals en català inclosos en el dossier.

Advertiran l’absència d’un nom que ha representat el propòsit renovador més constant i contundent de la dramatúrgia catalana d’aquest segle: Joan Brossa. Aquesta omissió és deguda al fet que Pausa prepara un número monogràfic dedicat a l’aportació ingent d’aquest explorador perpetu de la “poesia escènica”.