Com a actriu de formació, Mònica Almirall declara tenir una relació d’odi i amor amb el text dramàtic. En els seus processos creatius el text és una peça més de l’engranatge, al costat dels intèrprets, l’espai, la il·luminació o el so. És més aviat una conseqüència que no pas una causa, tot i que al final pot adoptar una identitat pròpia i es configura com a disparador per a la ment que veu l’espectacle.

 

La meva relació amb el text dramàtic és una curiosa relació d’amor/odi. Sóc actriu i vinc d’una formació clàssica en interpretació, justament en l’especialitat de text. M’agrada la paraula i la immensitat que ens obre i on ens pot arribar a portar. Però darrerament, quan surto dels teatres, m’envaeix un sensació de desconcert. Com més endavant exposaré, o bé veig que la forma textual intenta trencar codis i buscar nous camins però no l’acompanya el modus interpretatiu amb què prefereixo llegir-me les obres; o bé l’escena i els actors representen, subratllen i emfatitzen un text, el que per a mi ja no té cap sentit i prefereixo quedar-me a casa; o bé, i és en aquests casos que em salva l’esperança, veig muntatges on el text és una part més de l’obra que eleva allò que es representa (o que allò que es representa eleva el text) i, llavors, torno a casa i segueixo alimentant els motors per escriure escènicament els meus projectes.

 

Suposo que és per apropar-me a aquests últims casos que els processos creatius que fins al moment he portat a terme amb la meva companyia mai no parteixen d’un text dramàtic ja escrit ni per d’altres ni per nosaltres mateixos, tot i que sempre desemboquen finalment en una forma textual. Fa uns mesos em van explicar que Martin Crimp considerava que si quan acabava d’escriure un text el podia imaginar en un escenari o podia tenir idees sobre una possible posada en escena, llavors sentia que no havia escrit un bon text. Amb certes distàncies, em reconec en aquesta idea i és per això que, paradoxalment al que podria semblar, en el meu cas, partir d’un text teatral (aliè o propi) com a font d’inspiració per fer una creació escènica m’acota i em castra. Necessito que el punt de partida d’un procés em creï des de l’inici el problema, el dilema i la qüestió de com escenificar.

 

És per això que, en el nostre cas concret, els processos creatius sovint parteixen d’una idea o d’un concepte concret que desenvolupem anant a cercar i aportant tot tipus de material paral·lel al teatre, tant escrit (assajos, poesia, narrativa, articles) com també visual o audiovisual. Aquestes fonts actuen com a inputs, espurnes de llum per començar a crear. El meu company Miquel Segovia apunta, i jo hi estic d’acord, que en el nostre teatre el text tant en el procés creatiu com en el resultat escènic és un «fader» més, una peça de la màquina, una eina. La posem al mateix lloc que els actors, les llums, l’espai, l’atmosfera sonora. El text dramàtic sempre és una conseqüència, un a posteriori i mai la causa de les creacions. Té el mateix pes, i sovint sorgeix i agafa identitat pròpia al final, com ho fa el disseny de llums o la posada en escena. Forma part de la partitura. En la nostra feina, no m’imagino el text aïllat de la representació, quedaria coix de significat. Certament, m’apropo al teatre des d’aquest punt de vista perquè tinc ànima d’intèrpret i entenc l’autoria teatral sempre des de l’experiència, des de l’escenari.

 

Com he dit a l’inici, darrerament em plantejo molt què vol dir teatre avui en dia i què vol dir «teatre de text». Si és que encara hem d’utilitzar aquesta etiqueta o és precisament considerar que hi ha un teatre anomenat «de text» el que ens fa petits. Em plantejo molt cap on hauria d’anar i quina és la nostra feina. Quan m’aborden aquestes preguntes i m’apropo a l’abisme de pensar que no hauríem de dir més paraules fins que no sabéssim com fer-ho, penso en creadors i referents per a mi com El Conde de Torrefiel, i des d’on s’apropen ells al text. I arribo a la conclusió que si el terme «teatre de text» té sentit en algun lloc és en ells. En les seves peces, mai no intenten «representar» el text, sinó, al contrari, crear un marc que l’acabi elevant a la seva màxima potència. El text té molt sentit per si sol, té una gran magnitud i importància, però el que passa en escena agafa un altre camí que aporta tota una nova visió més enllà de la textualitat. D’alguna manera poètica, renuncien a fer «teatre» generant més teatre que mai. I s’hi apropen quasi des d’altres arts. Les seves peces tenen alguna cosa d’instal·lacions, de pintura, de dansa, d’escultura i el text funciona per enquadrar allò que es veu. És novament un estímul més que dóna, reformula, contradiu o trenca el sentit segons el moment de la peça. Juguen amb tot el material com a disparadors per a la ment del que veu. Crec que aquesta ha de ser la feina dels autors actuals, «del teatre de text» que ens faci anar a algun lloc i que ens qüestioni la manera de pujar a un escenari.

 

De fet, crec fermament que l’art de l’escriptura dramàtica ha evolucionat molt més que l’art teatral per portar aquests textos a escena. Sovint trobem als escenaris de casa nostra textos complexos, fragmentats, d’un realisme quasi inexistent i poc lineals però representats amb formes conservadores d’entendre el teatre, partint encara de situacions i personatges. No vull caure en cap generalització; per descomptat hi ha creadors o companyies que han trobat camins diferents (fa un moment he citat El Conde de Torrefiel i en trobaríem molts d’altres), però la majoria de vegades allò que ens ensenyen a les escoles d’art dramàtic i allò que podem veure en els teatres catalans respon a aquesta terrible idea, i no és una cosa aïllada. Moltes vegades veiem peces en què el text i la paraula s’han distorsionat però no la presència actoral ni les eines interpretatives utilitzades per aquests actors/performers. I més enllà, ni tan sols l’espai escènic i la il·luminació. Tot va a favor de «portar a escena» aquest text, quan em pregunto fermament si en una societat com la nostra plena d’estímuls, exposada a mil distorsions diàries, té sentit que la base del nostre teatre sigui el text dramàtic i com escenificar-lo. Veient certs muntatges preferiria llegir un text abans de veure’l representat, cosa que és absolutament paradoxal perquè aquell text s’ha escrit per ser portat a un escenari. Té entitat per si mateix com a obra però es realitza només quan se l’escenifica. I d’aquí se m’obre una pregunta encara més alta, em plantejo el perquè i si necessitem el teatre avui en dia, o quin tipus teatre. Em qüestiono què vol dir exactament la feina de l’actor en el nostres temps i com hem de esforçar-nos a buscar maneres diferents de pujar a l’escenari que responguin a les diferents tendències d’escriptura que estan sorgint. I des d’aquesta ambigüitat em pregunto si encara té sentit portar a escena els clàssics i seguir-ne fent revisions. Els hem de llegir, treballar, portar sota la pell, però, cal escenificar-los? No ens haurien de servir simplement com a disparadors per anar a d’altres llocs?

 

Poc més a afegir. Temps de fer preguntes i fer feina. I la resta, deixem-ho al silenci.